Cesk Freixas: «El poder aprofita qualsevol marc de seguretat per controlar encara més la població»

L’artista català Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) va oferir un concert gratuït divendres 7 d'agost a les 22:30 a La Ràpita, poble on residix des de fa uns anys. El cantant celebra enguany 16 anys sobre els escenaris, durant els quals ha publicat 7 treballs discogràfics i 3 llibres de poesia. Freixas va agrair l’Ajuntament per organitzar l’espectacle “d’una manera tan responsable”, atenent les mesures de seguretat necessàries en este context de pandèmia, que ha definit com “un moment de molta fragilitat i precarietat emocional”. Tot i això envia ànims a tothom i lloa a la Ràpita per ser “un far de llum”, un exemple de força, dignitat i defensa dels drets elementals, “com ja han mostrat molts cops, especialment l’1 d’octubre de fa 3 anys”. 

Ets de Sant Pere de Riudebitlles, però vas escollir la Ràpita com a llar per establir-te. Feliç de tocar a casa? Què li vas veure a estes terres d'especial? 

Sí, estic molt feliç i em sento molt afortunat de poder fer este concert a la Ràpita, perquè des que m’he establert no n’havia pogut fer cap. Em fa especial il·lusió compartir les meues cançons al poble on visc. La Ràpita estratègicament a la nostra família ens funcionava molt bé com a punt intermedi: jo sóc del Penedès i la meva companya de l’interior d’Alacant. Les Terres de l’Ebre ja s’havien tornat bastants cops en el punt de trobada entre una comarca i l’altra, i quan vam tenir la nostra filla vam decidir establir-nos. La Ràpita com a poble ens va agradar molt: el paisatge, la gastronomia i tot el que és la vida social, associativa i cultural.  

La Riera de Gaià, Setmenat, Montclar… Ja portes un bon recorregut de concerts este estiu... 

Després de l’estat d’alarma vam veure com tota la nostra activitat es cancel·lava. Teníem una seixantena d’espectacles programats i es van anul·lar tots. Després van començar a sortir concerts en pobles més petits i festes majors que reorientaven cap a formats menors. Com que ens acostumem a moure amb un equip petit, un format molt acústic, i es tracta d’un espectacle versàtil, hem pogut adaptar-nos a moltes situacions diferents. 

Com ha estat la tornada als escenaris, després de tres mesos confinat?

Tornar als escenaris ha sigut, en primer lloc bonic perquè és una feina que requereix aquest feeling, contacte i reciprocitat. Estem també contents per poder salvar una mica la temporada econòmicament, perquè depenem exclusivament d’aquest ofici: quan deixem de fer concerts deixem de guanyar. La realitat és que aquest sector és molt fràgil i poder fer alguns concerts aquest estiu significa no caure en el fons d’un pou, que sembla ser el que passarà aquest hivern. Són moments una mica complicats.  

El teu últim àlbum, Festa Major, va sortir l'any passat i parla sobre aquest sentiment de celebració vitalista. Pot seguir present, aquest sentiment, en època de COVID?

Bé, la veritat és que costa celebrar coses en aquest context. Segurament la cosa més essencial que podem celebrar és que seguim aquí, estem vius i ens tenim els uns als altres, la gent que estimem i respectem. Al final, en aquest context tan complicat, el que ens emportem i el que queda és que la millor manera de cuidar-nos a nosaltres mateixos és també cuidant dels altres. Aquest punt més de celebració ha d’anar enfocat aquí.

Un confinament, per a un artista, pot suposar una explosió de creativitat, o més ben aviat tot el contrari?

El confinament en el meu cas ha sigut al contrari del que es pot arribar a creure que passa quan un artista es tanca tres mesos. Tinc una filla de tres anys, vam assabentar-nos en ple confinament que la meva parella s’havia quedat embarassada... La nostra realitat, en un pis de 60m² ha estat com la realitat de moltes altres famílies. Ens hem hagut de centrar en fer que la nostra filla passés el confinament de la millor manera possible i això ha comportat que no hi hagués cap mena d’oportunitat per ser creatiu. 

La pandèmia ens va enganxar a tots per sorpresa, i va causar una interrupció en les reivindicacions independentistes. Creus que aquest ambient pot tornar als carrers en qualsevol moment, o ara les prioritats són altres?

Per responsabilitat col·lectiva, entenem que ara és moment de minimitzar els riscos de contagi, i això té conseqüències en les reivindicacions socials i polítiques. A més a més, el poder aprofita qualsevol marc de seguretat, o del que ells expliquen que és seguretat, per controlar encara més la població. Ja ho hem vist durant l’estat d’alarma, quan la policia anava amb màniga ampla per actuar amb més contundència en determinats contextos. 
Les reivindicacions de casa nostra són imparables. Aquesta pandèmia no fa altra cosa que evidenciar les desigualtats del món capitalista i en el terreny nacional penso que arrosseguem unes mancances que s’han de traduir en maneres d'expressar aquest malestar i aquests anhels d’horitzó de sobirania. Durant els mesos de pandèmia tot això quedarà més diluït, però quan s’acabi crec que les reivindicacions tornaran als carrers.  

El millor art és el que es fusiona amb la revolució? 

Jo no sé si el millor art és el que es fusiona amb la revolució. Del que si estic convençut és que la creació artística ha de qüestionar molts aspectes de la nostra manera de viure i veure el món. Sense aquest qüestionament l’art per mi no acaba complint el paper que té en la nostra societat, el d’explicar el que passa a casa nostra i fer preguntes en relació amb aquesta observació. Crec que l’art sense preguntes té un paper estrictament de passatemps i almenys, i a mi el que m’interessa, a part de passar una bona estona gaudint una obra, és que les conclusions que manen de tota l’obra puguin aportar-me preguntes i després cercar les respostes de manera individual i col·lectiva.  

Quin paper n'ocupa l'estètica? 

L’estètica, com en tot el nostre món capitalista, ocupa una part importantíssima. Al final, com vesteixes i la forma que li dónes agradarà més o menys i ajudarà a fer que una idea concreta arribi d’una determinada forma, o amb més facilitat a la gent. L’estètica és un dels debats més importants no només en l’art i la cultura, també en el nostre dia a dia. És un debat molt extens, que no sé si ara estic preparat per defensar-lo, però hi penso molt i intento cuidar tot el que és la part estètica perquè la meva obra arribi al màxim número de persones possibles. 

Vas estudiar geografia, però enguany ja has complert setze anys dalt dels escenaris. La vida dóna moltes voltes?

Quan vaig començar en la música vaig deixar la carrera de geografia a la Universitat de Barcelona per centrar-me amb el projecte, i la veritat és que no m’esperava que les coses anessin així. Són setze anys dedicant-me a un ofici molt fràgil i molt temporal, que depèn del bon clima i té unes especificitats molt concretes. En el moment en el què vaig decidir fer el pas no pensava durar tant temps, perquè no tenia massa bones referències. Molts grups intenten dedicar-se exclusivament a això, però és complicat, i estic molt feliç de tenir tanta gent que ve als concerts i permet que les quatre persones que formem part d’aquest projecte puguem dedicar-nos exclusivament aquest ofici.  

Ets reconegut per la teua carrera musical, però com a escriptor tens tres poemaris publicats, l’últim El delta de les paraules. Què et permet expressar la poesia que no et permeti la música, i al revés?

La poesia em permet fer una incursió cap a la part més emocional, el meu univers vinculat als sentiments bàsics. Em sento més deslliurat de totes les marques que ens intentem autoimposar amb la música: marques de temps, marques estètiques... les cançons han de ser d’una manera determinada. La poesia també ha d’obeir a uns paràmetres estètics, sempre tinc en compte la mètrica i la rima. Malgrat això, em dóna més llibertat per buscar temes que em porten a llocs més enllà del que puc fer a les cançons. Tot i això les cançons les escric com poesies i per tant i hi ha una forta connexió de la meva obra poètica amb la musical, perquè el plantejament i el punt d’inici sempre és el mateix. 

En els últims anys hem vist créixer el fenomen de la poesia d’influencers i youtubers, fins que han acabat per publicar en les grans editorials. Quina opinió et mereix?

Influencers, youtubers… Aquest S.XXI evoluciona d’una manera que als que venim de finals del S.XX ens pot sobtar, però les realitats digitals s’acaben convertint en realitats palpables. Penso que és lògic que sigui així, tota la vida hem tingut persones que han sigut referents en determinats àmbits. Darrerament potser sí que ens hem acostumat a sentir parlar i opinar de moltíssimes coses a persones que pot ser no tenen formació sobre aquestes. Però en el fons tots tenim un influencer a dintre, ja que quan estem amb la família amb els amics tots opinem una mica de tot i ens pensem que som els que més en sabem. Al final el problema sorgeix d’aquesta necessitat d’opinar de tot en tot moment, que és una realitat molt del S.XXI, molt de Twitter. Tenim la mania de creure que de qualsevol cosa hem de ser ultra entesos. Hem de ser humils, hi ha moltes coses en les quals no estem formats i per tant tenim una opinió molt bàsica. 

Tu estàs molt actiu en les teues xarxes, sobretot a Twitter. Són les xarxes també una ferramenta política avui dia?

Sóc actiu a les xarxes perquè és la manera de publicitar la mevua feina i donar-la a conèixer. Milers de persones poden saber on toques. Sí que en algun moment he volgut donar la meva opinió i deixar constància del que penso. Però últimament les estic utilitzant més en un àmbit professional perquè he estat reflexionant molt en això que t’explicava. Quina necessitat hi ha d’opinar sobre tot el que passa al món? Sento que he d’aprendre molt d’altra gent, i estic fent un procés de recolliment i autocrítica, perquè a vegades pensem que anem amb la torxa de la veritat i no fem altra cosa que cremar les barbes dels que tenim al voltant.