20
de febrer
del
2020
Actualitzat
el
14
de març
a les
17:46h
José Antonio Floria (1958) és un rapitenc originari de la que avui en dia anomenem l'"Espanya despoblada" o l'"Espanya buidada". El seu poble natal, La Yunta, situat a la província de Guadalajara, però tocant a l’Aragó i allunyat dels centres econòmics, té avui en dia menys de 100 habitants, lluny dels 400 de fa 60 anys. Este és l'escenari del seu primer llibre, 'Así en la Tierra como en el suelo' (Editorial Círculo Rojo), un compendi de microrelats que, a mode autobiogràfic, retraten la vida d'un xiquet nascut en un entorn rural en ple franquisme. Relats marcats per la ironia que descriuen l'espai sociològic de tota una generació amb què molts, malgrat les distàncies, s'hi han sentit identificats
Fa més de 30 anys que vas arribar a la Ràpita per a treballar com a empleat de la banca. Podem dir que ets un rapitenc més, que té els seus orígens en un petit poble de la província de Guadalajara, La Yunta, l’escenari principal del teu primer llibre, Así en la tierra como en el suelo. Com sorgeix la idea d'escriure'l?
De fet aviat farà 41 anys que vaig arribar a Catalunya, el març de 1980, i 9 anys després a La Ràpita, on he viscut la meitat de la meua vida. Aquí vaig comprar casa meua, va néixer mon fill i vaig decidir que volia viure, per la qual cosa crec que puc reivindicar el meu títol de rapitenc.
Sempre m’ha agradat escriure però no em plantejava publicar un llibre, ni de bon tros. Estos relats els anava ensenyant a un dels meus germans, qui m’animava a escriure'n més. Cada vegada que ens trobàvem, em demanava els que havia escrit de nou i s'ho passava d'allò més bé llegint-los.
Després vaig començar a penjar cada dia un d'estos relats a la pàgina de Facebook Amigos de La Yunta, on la gent que els anava llegint de vegades els trobava a faltar quan estava uns dies sense escriure res. Quan ja feia tres mesos que penjava estes històries, alguns amics van animar-me a publicar-les en un llibre, i la idea va començar prendre forma al meu cap fins que vaig decidir tirar-la endavant.
Diuen que la infantesa es la pàtria d'un mateix i este llibre n'és una bona mostra, perquè hi descrius les anècdotes dels teus primers anys de vida, els que han marcat la persona que ets ara, és així?
N'estic totalment d'acord. Els primers anys marquen el nostre caràcter i en certa manera determinen com serem en el futur. Els records de les persones més properes, com els pares, els avis, els germans, fins i tot els veïns, romanen nítids. D'altra banda penso que el filtre de la memòria selecciona els records més agradables i n'elimina els altres, perquè, al menys en el meu cas, el que m'ha quedat és tot un recull de bones experiències, sense traumes ni dramatismes. Una visió sempre positiva del passat.
De fet, és un retrat marcat per un humor molt fi, però sarcàstic en alguns moments. És una manera de fer menys dura aquella realitat?
Les condicions de vida de la pagesia sempre han estat molt dures, sobretot fins a l'arribada dels primers tractors. La Yunta està ubicada en un entorn hostil, amb un clima molt extrem degut a la seua altitud de més de 1.100 metres, i lluny de qualsevol gran centre de població. Potser per això l'humor i la ironia han estat mecanismes de defensa per sobreviure i fer front a una realitat tan dura. Perquè aquest humor sarcàstic és una de las característiques que defineixen el caràcter de la gent de La Yunta.
El llibre està estructurat en un cúmul de microrelats on, no només expliques històries, sinó que fas present la riquesa lingüística i refranyera de la teua terra natal. Tot un descobriment,...
El més sorprenent per a mi va ser descobrir que la majoria de la gent, quan vaig sortir del meu poble, no coneixia moltes de les paraules que jo utilitzava amb naturalitat quan vivia a La Yunta, i per este motiu vaig deixar d'utilitzar-les. Tanmateix, des de fa bastants anys les faig servir quan hi torno, i som bastants els amics que ho fem, motiu de joia i diversió. Els refranys són un petit tresor de la gent gran, no només de La Yunta, i el meu pare ne sap un bon grapat.
Tot i que el relat se centra sobretot en el teu poble com a escenari, podríem dir que és el retrat també d’una generació que va créixer en un entorn rural en ple franquisme, hi estàs d'acord?
Totalment. El pes de la població rural al començament dels anys 60 era importantíssim, amb més d'un 43% de la gent dedicada a l'agricultura, i he pogut constatar que no hi havia grans diferències entre pobles geogràficament llunyans.
S'hi ha sentit identificada amb el teu llibre molta gent de la mateixa generació però nascuda en altres llocs?
Ha estat una gran sorpresa comprovar que gent de llocs tan distints i tan distants de La Yunta, com ara La Ràpita, Montblanc, Tona, San Vicente de la Barquera, Bermeo o Plasencia diguin que alguns relats els recorden la seua infància i que es veuen reflectits en algunes de les històries que conformen el llibre.
Al llibre parles d'una època en què el divertiment dels infants era al carrer i hi era amb les coses simples del dia a dia. On de l'escassetat se'n feia virtut i on tot quedava emmarcat en una comunitat que funcionava com una família ampliada i que vivia harmònicament al ritme de les collites del camp. Igual que ara, veritat? (amb ironia).
És evident que avui dia els joves no coneixen la majoria dels jocs i activitats a l'aire lliure que ompliren tantes hores d'oci dels que tenim una certa edat, activitats molt participatives, en contraposició als jocs d'ordinador que provoquen una gran incomunicació.
Ara totes les activitats semblen estar cronometrades i molt sovint són els pares qui les programen. Els de la meua generació sortíem de casa en acabar l'escola i tornàvem quan era l'hora de sopar, havent passat tota la tarda jugant als carrers o pel camp.
Sortosament, l'escassetat no és un problema als nuclis rurals i potser avui la pateixen més determinats col·lectius de barris marginals de les grans ciutats. En qualsevol cas, encara avui hi queden restes d'aquell vell concepte de família ampliada entre la gent més gran. Com a exemple puc dir que hi ha diversos jubilats que conreen horts i produeixen molt més del que necessiten, però reparteixen entre el veïnat tot allò que no arriben a consumir, o que al meu pare li porta una veïna de tant en tant confitura i dolços que fa com a entreteniment.
Enyores aquella època?
Puc sentir enyorança, però no d'una època, sinó més aviat de la gent que se'n va anar definitivament i d'algunes coses bones que ja no hi són, però m'agrada mirar sempre cap endavant. Es com revisar de tant en tant fotografies antigues, que t'agraden, però saps que és impossible tornar a ser com eres i has d'acceptar el pas del temps.
He llegit a la Wikipèdia que La Yunta tenia fa 3 anys 98 habitants. Què en queda avui en dia del poble que retrates a través de les teues vivències?
L'esperit del poble de llavors encara és viu entre la gent que hi resta, on ningú tanca la porta de casa amb clau mentre és dintre, fins a l'hora d'anar-se'n a dormir, i tothom sap que pot comptar amb l'ajuda dels veïns per a qualsevol problema que puga tenir. Però la despoblació ha fet desaparèixer costums i oficis. El pa, la carn o la fruita, al no haver-hi botigues, les porten els venedors ambulants. Tampoc hi ha un metge que visque al poble, el secretari, que canvia sovint i tampoc viu a La Yunta, cobreix el servei de diversos municipis en horaris restringits... Per qualsevol necessitat s'han de desplaçar a Molina de Aragón, Calamocha, Calatayud o Guadalajara.
La Yunta d'avui en dia és un reflex d'esta "Espanya despoblada" de la que ara tan es parla?
I tant, pensa que la densitat de població és només 1’75 habitants per km2. És un problema dels pobles de l'interior de la Península, amb xarxes de comunicació precàries, mancats d'indústries i amb uns serveis bàsics insuficients. D'altra banda, la mà d'obra al camp cada dia resulta més irrellevant, amb la maquinaria moderna, i els joves troben pocs al·licients per a viure-hi tot l'any.
Com ha estat rebut el llibre al teu poble natal?
Millor, impossible. Jo volia fer la presentació a l'agost, l'època de l'any que convoca més yuntanos residents en d'altres contrades que tornen de vacances a la seua pàtria petita, però m'havia compromès a acabar abans del juliol una obra de teatre, El Alboroto, que s'havia de representar el 23 d’agost a La Yunta, i això va retardar la revisió de l'esborrany del llibre, abans d'enviar-lo a impremta. Així que la presentació va ser el 7 de desembre, aprofitant el pont festiu, i la resposta de la gent va superar de llarg les meues expectatives.
Va ser un acte molt emotiu, amb el meu pare i tots els meus germans a primera fila. A més a més dels que van poder fer pont, alguns amics van arribar de llocs prou distants del poble per tal d'assistir a la presentació i se'n van tornar en acabar. Amics que viuen a Saragossa, Guadalajara, Madrid o el Port de Sagunt.
Com ha sigut l'experiència d'autoeditar-se un llibre?
Després de mesos de dubtes i temors, he de dir que la gent de l'Editorial Círculo Rojo m’ho van fer d'allò més fàcil. Abans de contractar la publicació vaig trucar diverses vegades per consultar mil coses i sempre vaig trobar gent comprensiva i pacient, disposada a escoltar-me, donar-me tota la informació que sol·licitava i a ajudar-me a prendre una decisió meditada.
Repetiràs?
Encara és massa aviat per saber què faré, però si escric alguna cosa que crega que val la pena publicar-la, no dubtaré en seguir el mateix camí de l'autoedició.
Fa més de 30 anys que vas arribar a la Ràpita per a treballar com a empleat de la banca. Podem dir que ets un rapitenc més, que té els seus orígens en un petit poble de la província de Guadalajara, La Yunta, l’escenari principal del teu primer llibre, Así en la tierra como en el suelo. Com sorgeix la idea d'escriure'l?
De fet aviat farà 41 anys que vaig arribar a Catalunya, el març de 1980, i 9 anys després a La Ràpita, on he viscut la meitat de la meua vida. Aquí vaig comprar casa meua, va néixer mon fill i vaig decidir que volia viure, per la qual cosa crec que puc reivindicar el meu títol de rapitenc.
Sempre m’ha agradat escriure però no em plantejava publicar un llibre, ni de bon tros. Estos relats els anava ensenyant a un dels meus germans, qui m’animava a escriure'n més. Cada vegada que ens trobàvem, em demanava els que havia escrit de nou i s'ho passava d'allò més bé llegint-los.
Després vaig començar a penjar cada dia un d'estos relats a la pàgina de Facebook Amigos de La Yunta, on la gent que els anava llegint de vegades els trobava a faltar quan estava uns dies sense escriure res. Quan ja feia tres mesos que penjava estes històries, alguns amics van animar-me a publicar-les en un llibre, i la idea va començar prendre forma al meu cap fins que vaig decidir tirar-la endavant.
Diuen que la infantesa es la pàtria d'un mateix i este llibre n'és una bona mostra, perquè hi descrius les anècdotes dels teus primers anys de vida, els que han marcat la persona que ets ara, és així?
N'estic totalment d'acord. Els primers anys marquen el nostre caràcter i en certa manera determinen com serem en el futur. Els records de les persones més properes, com els pares, els avis, els germans, fins i tot els veïns, romanen nítids. D'altra banda penso que el filtre de la memòria selecciona els records més agradables i n'elimina els altres, perquè, al menys en el meu cas, el que m'ha quedat és tot un recull de bones experiències, sense traumes ni dramatismes. Una visió sempre positiva del passat.
"L'humor sarcàstic és una de las característiques que defineixen el caràcter de la gent de La Yunta"
De fet, és un retrat marcat per un humor molt fi, però sarcàstic en alguns moments. És una manera de fer menys dura aquella realitat?
Les condicions de vida de la pagesia sempre han estat molt dures, sobretot fins a l'arribada dels primers tractors. La Yunta està ubicada en un entorn hostil, amb un clima molt extrem degut a la seua altitud de més de 1.100 metres, i lluny de qualsevol gran centre de població. Potser per això l'humor i la ironia han estat mecanismes de defensa per sobreviure i fer front a una realitat tan dura. Perquè aquest humor sarcàstic és una de las característiques que defineixen el caràcter de la gent de La Yunta.
El llibre està estructurat en un cúmul de microrelats on, no només expliques històries, sinó que fas present la riquesa lingüística i refranyera de la teua terra natal. Tot un descobriment,...
El més sorprenent per a mi va ser descobrir que la majoria de la gent, quan vaig sortir del meu poble, no coneixia moltes de les paraules que jo utilitzava amb naturalitat quan vivia a La Yunta, i per este motiu vaig deixar d'utilitzar-les. Tanmateix, des de fa bastants anys les faig servir quan hi torno, i som bastants els amics que ho fem, motiu de joia i diversió. Els refranys són un petit tresor de la gent gran, no només de La Yunta, i el meu pare ne sap un bon grapat.
'Así en la Tierra como en el suelo' ha estat editat a través de Cículo Rojo, especialitzada en l'autoedició Foto: Sofia Cabanes
Tot i que el relat se centra sobretot en el teu poble com a escenari, podríem dir que és el retrat també d’una generació que va créixer en un entorn rural en ple franquisme, hi estàs d'acord?
Totalment. El pes de la població rural al començament dels anys 60 era importantíssim, amb més d'un 43% de la gent dedicada a l'agricultura, i he pogut constatar que no hi havia grans diferències entre pobles geogràficament llunyans.
"Ha estat una gran sorpresa comprovar que gent de llocs tan distints i tan distants de La Yunta, com ara La Ràpita, Montblanc, Tona, San Vicente de la Barquera, Bermeo o Plasencia diguin que alguns relats els recorden la seua infància"
S'hi ha sentit identificada amb el teu llibre molta gent de la mateixa generació però nascuda en altres llocs?
Ha estat una gran sorpresa comprovar que gent de llocs tan distints i tan distants de La Yunta, com ara La Ràpita, Montblanc, Tona, San Vicente de la Barquera, Bermeo o Plasencia diguin que alguns relats els recorden la seua infància i que es veuen reflectits en algunes de les històries que conformen el llibre.
Al llibre parles d'una època en què el divertiment dels infants era al carrer i hi era amb les coses simples del dia a dia. On de l'escassetat se'n feia virtut i on tot quedava emmarcat en una comunitat que funcionava com una família ampliada i que vivia harmònicament al ritme de les collites del camp. Igual que ara, veritat? (amb ironia).
És evident que avui dia els joves no coneixen la majoria dels jocs i activitats a l'aire lliure que ompliren tantes hores d'oci dels que tenim una certa edat, activitats molt participatives, en contraposició als jocs d'ordinador que provoquen una gran incomunicació.
Ara totes les activitats semblen estar cronometrades i molt sovint són els pares qui les programen. Els de la meua generació sortíem de casa en acabar l'escola i tornàvem quan era l'hora de sopar, havent passat tota la tarda jugant als carrers o pel camp.
Sortosament, l'escassetat no és un problema als nuclis rurals i potser avui la pateixen més determinats col·lectius de barris marginals de les grans ciutats. En qualsevol cas, encara avui hi queden restes d'aquell vell concepte de família ampliada entre la gent més gran. Com a exemple puc dir que hi ha diversos jubilats que conreen horts i produeixen molt més del que necessiten, però reparteixen entre el veïnat tot allò que no arriben a consumir, o que al meu pare li porta una veïna de tant en tant confitura i dolços que fa com a entreteniment.
Enyores aquella època?
Puc sentir enyorança, però no d'una època, sinó més aviat de la gent que se'n va anar definitivament i d'algunes coses bones que ja no hi són, però m'agrada mirar sempre cap endavant. Es com revisar de tant en tant fotografies antigues, que t'agraden, però saps que és impossible tornar a ser com eres i has d'acceptar el pas del temps.
"L'esperit del poble de llavors encara és viu entre la gent que hi resta, on ningú tanca la porta de casa amb clau és dintre, fins a l'hora d'anar-se'n a dormir"
He llegit a la Wikipèdia que La Yunta tenia fa 3 anys 98 habitants. Què en queda avui en dia del poble que retrates a través de les teues vivències?
L'esperit del poble de llavors encara és viu entre la gent que hi resta, on ningú tanca la porta de casa amb clau mentre és dintre, fins a l'hora d'anar-se'n a dormir, i tothom sap que pot comptar amb l'ajuda dels veïns per a qualsevol problema que puga tenir. Però la despoblació ha fet desaparèixer costums i oficis. El pa, la carn o la fruita, al no haver-hi botigues, les porten els venedors ambulants. Tampoc hi ha un metge que visque al poble, el secretari, que canvia sovint i tampoc viu a La Yunta, cobreix el servei de diversos municipis en horaris restringits... Per qualsevol necessitat s'han de desplaçar a Molina de Aragón, Calamocha, Calatayud o Guadalajara.
La Yunta d'avui en dia és un reflex d'esta "Espanya despoblada" de la que ara tan es parla?
I tant, pensa que la densitat de població és només 1’75 habitants per km2. És un problema dels pobles de l'interior de la Península, amb xarxes de comunicació precàries, mancats d'indústries i amb uns serveis bàsics insuficients. D'altra banda, la mà d'obra al camp cada dia resulta més irrellevant, amb la maquinaria moderna, i els joves troben pocs al·licients per a viure-hi tot l'any.
José Antonio Floria fa més de 30 anys que viu i exerceix de rapitenc Foto: Sofia Cabanes
Com ha estat rebut el llibre al teu poble natal?
Millor, impossible. Jo volia fer la presentació a l'agost, l'època de l'any que convoca més yuntanos residents en d'altres contrades que tornen de vacances a la seua pàtria petita, però m'havia compromès a acabar abans del juliol una obra de teatre, El Alboroto, que s'havia de representar el 23 d’agost a La Yunta, i això va retardar la revisió de l'esborrany del llibre, abans d'enviar-lo a impremta. Així que la presentació va ser el 7 de desembre, aprofitant el pont festiu, i la resposta de la gent va superar de llarg les meues expectatives.
Va ser un acte molt emotiu, amb el meu pare i tots els meus germans a primera fila. A més a més dels que van poder fer pont, alguns amics van arribar de llocs prou distants del poble per tal d'assistir a la presentació i se'n van tornar en acabar. Amics que viuen a Saragossa, Guadalajara, Madrid o el Port de Sagunt.
Com ha sigut l'experiència d'autoeditar-se un llibre?
Després de mesos de dubtes i temors, he de dir que la gent de l'Editorial Círculo Rojo m’ho van fer d'allò més fàcil. Abans de contractar la publicació vaig trucar diverses vegades per consultar mil coses i sempre vaig trobar gent comprensiva i pacient, disposada a escoltar-me, donar-me tota la informació que sol·licitava i a ajudar-me a prendre una decisió meditada.
Repetiràs?
Encara és massa aviat per saber què faré, però si escric alguna cosa que crega que val la pena publicar-la, no dubtaré en seguir el mateix camí de l'autoedició.