Andrea Queralt: «Fer la millor pel·lícula possible passa sempre per ajuntar moltes energies»

La jove productora de cinema canareva (4x4 Productions) ha tingut un paper rellevant en el lloat i premiat film 'O que arde', que ha sumat dos premis Goya al seu palmarès

per S.B. , Alcanar, 29 de gener de 2020 a les 15:58 |
Andrea Queralt se n'ha encarregat de la producció francesa i de la coproducció internacional. | Cedida
Des que l’any passat al maig la pel·lícula ‘O que arde’ s’erigís guanyadora del premi del jurat en la secció oficial Un certain regard del festival de Cannes fins que en les últimes setmanes haja guanyat dos premis Gaudí (millor pel·lícula Europea i millor fotografia) i dos Goyas (millor actriu revelació per a Benedicta Sánchez i millor direcció de fotografia per a Mauro Herce), el film del gallec Oliver Laxe no ha fet més que obtindre reconeixements, arreu del món: des de Sant Sebastian a Xicago, des de Mar del Plata, a Belgrad o a Hainan. És ja la pel·lícula més vista en gallec des del seu llançament, i la història d’Amador, un piròman que surt de la presó després de ser condemnat per un incendi, i el seu retorn a la casa de la mare Benedicta, captiva els espectadors. I entre l’equip que ha fet possible esta pel·lícula intensa i crua, en la tasca de producció ha estat rellevant el paper de la jove productora canareva Andrea Queralt (4x4 Productions), establerta laboralment a París, que només un dia després d’assistir a la cerimònia d’entrega del premis Goya es troba a Róterdam per assistir al prestigiós festival internacional de cinema que programa esta ciutat holandesa.

Andrea, la teua contribució com a productora a ‘O que arde’ fa que el Goya sigui també teu. Què signifiquen els dos Goyas, els Gaudí i la resta de premis que aneu recollint per a tu i per al conjunt de l’equip?.


Ha estat molt inesperat i molt xulo. Quan fas pel·lícules tan petites i tenen una acollida així només pots estar agraïda. No les fas pels premis però si arriben és meravellós perquè és una recompensa al treball ben fet i emociona que la gent siga tan sensible a la pel·lícula per tot el món, perquè el film ha viatjat moltíssim per tot el món i ha guanyat premis per exemple al Mar de Plata, a Tesalònica, els Gaudí, i ara el Goya fan molta il·lusió perquè fins ara estaven enfocats a un cinema comercial més convencional i el fet que ens hagen premiat i també nominat a millor pel·lícula i direcció vol dir que hi ha un intent de canvi en el cinema espanyol i que ens estan fent un lloc a altres tipus de produccions, la qual cosa és doblement il·lusionant.

Quins són els grans valors que aporta ‘O que arde’?


D’una banda és una pel·lícula molt local i a la vegada molt universal, és a dir que parla d’una Galícia en extinció, molt profunda, -que de fet jo vaig descobrir fent la pel·lícula-, un món rural tan dens i pur i a la vegada parla de la relació d’un fill amb la seua mare, de la redempció no possible, de la fatalitat, de la relació amb els veïns, de les tensions que provoca algú quan agredeix la natura, de la culpabilitat, etc. Son llocs universals que fa que la pel·lícula parle a espectadors de tot el món. Un dels èxits a Espanya, i més, -per ser una pel·lícula subtitulada parlada en gallec- ha estat que la comunitat gallega que ha emigrat i està per tota Espanya s’ha mobilitzat molt i ha estat molt sensibilitzada amb el món rural i amb el tema dels incendis, que d’alguna forma és un tabú i una realitat quotidiana allà.
Podrem veure aviat el film en la gran pantalla en els cinemes convencionals?
Sí, la va comprar Televisió Espanyola després del festival de Cannes i això implica que l’haurem de doblar perquè tampoc passen pel·lícules subtitulades. Oliver, cosa que entenc, va voler fer arribar la pel·lícula en la seua naturalesa encara que això sacrifiqués espectadors, i es va decidir no doblar-la per a les sales, però sí s’haurà de fer ara, i ho farem amb els actors mateixos gallecs amb les mateixes veus i així es passarà per televisió. I també intentaré que a les Terres de l’Ebre es puga projectar a algun lloc perquè molta gent m’ho ha demanat i me n’ocuparé jo mateixa per poder-ho fer.
 

Andrea, al mig de la imatge, en la cerimònia d'entrega dels Goya. Foto: Cedida


Com recordaràs la teua feina en esta producció?

Ha estat una experiència evidentment inoblidable, la recordaré sempre, molt completa, molt intensa i molt canviant perquè produir una pel·lícula passa per moltes etapes i molts rols, de fet encara no s’ha acabat. Tot va començar amb el guió, Oliver volia fer una pel·lícula a Galícia, érem amics des de feia uns anys i ja vaig seguir molt de prop el rodatge i la fabricació de Mimosas, la seua anterior producció i teníem ganes de treballar junts. Jo feia pocs que estava a França, ens vam trobar i ell tenia ganes de rodar a Galícia, no sabia si en algun moment necessitaria una producció francesa però es va veure aviat que era una producció internacional, que no es podia finançar només amb fons gallecs i per això em va donar esta oportunitat increïble que va ser ocupar-me de la producció francesa i de la coproducció internacional perquè també gràcies a això va venir un ajut de la Unió Europea i de Luxemburg. I no és només ocupar-me de l’aspecte financer, també és una tasca que m’ha involucrat des del punt de vista artístic perquè el director és algú que et consulta sempre a l’hora de prendre una decisió. Té un cercle de 4 o 5 persones amb qui comparteix tot i és molt il·lusionant poder tindre esta responsabilitat sobre el guió, el muntatge, les músiques, el cartell, l’elecció dels autors... hi ha directors que no et permeten intervindre gens però Oliver és tot el contrari, és molt generós i sempre és un plaer compartir amb ell este procés creatiu i la part de gestionar els rodatges, trobar els finançaments, preparar els equips tècnics etc és molt més agradable quan tens també esta responsabilitat artística tan forta.

Si algú a la cerimònia dels Goya ens va robar a tots el cor és Benedicta Sánchez, premi a la millor actriu revelació. Com és ella?

La veritat és que és una rissa perquè és una senyora que va venir al càsting, de 84 anys, rural, que no havia fet mai res més enllà d’alguna obra de teatre al seu poble.. A la pel·lícula és una senyora del món rural molt silenciosa, molt sabia, d’aquells avis que dient poques coses tenen esta sabiesa que es transmet entre generacions, però a la vida real és molt energètica, és una iogui espectacular que menja una papaia i una llima al dia i té moltíssima energia. El treball que fan fer el director i el guionista va ser ensenyar-li referents cinematogràfics i contenir també la seua energia i per això es van haver de rodar moltes tomes, de vegades veies les primeres tomes i era més sobreactuat, calia cansar-la per a que sortís esta realitat i al final és espectacular. D’alguna manera el premi és per a ella però també per a aquells que l’han dirigit.

I a més Goya a la millor direcció de fotografia...
Si, el de Benedicta potser era més esperat però el de Mauro, que també és un amic que estimo molt, no ho era tant perquè no forma part d’este cercle de Madrid, que es voten tots entre ells, i que ens hagen fet un lloc i hagen estat sensibles al treball de Mauro, que és espectacular, perquè ell és un superdotat, fa molta il·lusió i dona esperances a que les coses canvien i que la indústria més tradicional se sensibilitze cap a una línia més d’autor.

Es consta que des de petiteta has estat vinculada al cinema emocionalment, d’una forma gairebé vital, i també acadèmicament, per arribar a dedicar-te a n’este art. Què és per a tu el cinema?

Com dius és com alguna força que em porta, una espècie de vitalitat boja que tinc des de petita i he tingut molta sort de poder combinar esta passió amb la meua vida laboral. Per a mi és una de les grans sorts és poder treballar d’això perquè no és treballar, és el que més m’agrada. No ho visc com una cosa que separa la meua vida personal de la professional perquè és una mica el mateix i sobretot havent tingut la sort de treballar amb Oliver, Santi, Mauro, Cristobal i tot el nucli dur de la pel·lícula, que són amics, i professionalment això és una cosa única i quan passa, qualsevol bona notícia encara la vius més intensament.

Teniu ja un altre projecte entre mans, amb Oliver Laxe, esteu ja rodant o ara de moment centrats en acompanyar 'O que arde'?

Ara estic produint i rodarem enguany la primera pel·lícula del guionista Santiago Fillol, que es rodarà a l’Argentina, amb molts actors, ambientada als anys setanta, res a veure amb 'O que arde' però amb el mateix nucli dur de l’equip perquè tothom hem aprés a treballar junts i fer la millor pel·lícula possible passa sempre per ajuntar moltes energies. Jo crec que una de les coses més boniques del món del cinema és que no és un lloc d’egos sinó d’esforç col·lectiu i crec que una idea és molt millor quan ha passat per moltes mans. I mentre tinga la sort de treballar en projectes tan intensos, tan complets i tan bons per al meu gust, continuaré produint-los. També estaré a la propera pel·lícula de l’Oliver, que serà tota una experiència, ara estem en la fase de guió però serà una aventura molt radical i molt intensa, que rodarem al Marroc i amb unes altres coordenades. De fet el més el bonic de la producció és que cada pel·lícula és un univers nou i cada dia diferent i tens el neguit de veure què passarà.

Seguiu rodant per festivals?

Sí, 'O que arde' ha voltat molt des de Cannes al maig però encara queda Mèxic, el Hong Kong al març, que em fa molta il·lusió, i també les estrenes en alguns països i això és il·lusionant perquè un festival és un fet molt excepcional que mobilitza gent molt específica, i una estrena comercial obre més les portes a uns espectadors locals i s’ha venut molt en sales internacionals, aviat s’estrena a Nova York, a Canadà, per Europa.. Ah, una anècdota bastant graciosa és que fa poc vaig anar a la Xina i va coincidir que a l’avió estava també la pel·lícula, cosa que feia una mica de vergonya aliena perquè és una pel·lícula que per a res has de veure a un avió, no ho recomano a ningú.

Els cineastes joves no ho tenen fàcil per començar en aquest món. Tu t’estàs dedicant a la producció però quines són les teues aspiracions en un futur proper?

M’agrada aprofitar les coses en funció de com venen. La producció ha vingut a la meua vida com una cosa natural, de fet em van oferir aquesta feina sense plantejar-m’ho i tot ha vingut de forma espontània i això em dona confiança i tinc molta més seguretat veient que les coses passen d’una manera natural i fluïda que quan t’obsessiones i vius en tensió d’una cosa més voluntarista.
 

 

Participació