21
d'octubre
del
2019
Actualitzat
el
29
de novembre
a les
19:30h
Maria Climent (Amposta, 1985) és llicenciada en Traducció i Interpretació i també ha estudiat Guió. Ha fet de professora d’escriptura, de cronista, i actualment fa de traductora i community manager. Col·labora regularment amb la plataforma digital de cultura, Catorze, i viu entre Amposta i el Barri de Gràcia, a Barcelona. Gina és la seua primera novel·la, publicada en català per l'Altra Editorial i per Alfaguara en castellà. La protagonista, una noia de la Ràpita de 30 anys, afronta el diagnòstic d'una malaltia greu i entrarà, de cop, a la vida adulta. Divendres que ve dia 25 presentarà la novel·la al Llar d’Amposta.
-La protagonista de la teua primera novel·la és la Gina. Com la definiries?
La Gina, és un personatge que s'acaba de fer gran i el llibre el que vol fer és mostrar i acompanyar-la en este procés. Ella és una persona que se sent i és pràcticament adolescent i té una vida en pocs problemes aparents, i de cop s'ha d'endinsar en la vida adulta, una vida que ella esperava que seria la mar de plàcida on tot ho tenia de cara, però ha d'afrontar un problema que no s'esperava. El diagnòstic d'una esclerosi múltiple i una dificultat per quedar-se embarassada. Com és? Ella es defineix molt bé, diu: jo sempre he sigut intenseta però a la vegada de cares cap endins constreta. Crec que és una bona definició.
-Diu la Gina que "quan ets menuda, no t'imagines que res pot anar malament". En quin moment creus que es trenca allò de no pensar més enllà del present?
Quan t'adones que la vida va seriosament . Mentre ets jove i vas fent, no et capfiques massa en res. Et penses que tens tot el temps del món i que sempre seràs jove. Quan la Gina inicia la vida adulta, amb el diagnòstic d'una malaltia degenerativa com és l'esclerosi múltiple, de cop li entra com molta pressa. De cop és conscient del pas del temps i del deteriorament físic que pot arribar a tenir en una malaltia crònica que li diuen que no té cura. A la Gina de cop se li planteja que sí, que la vida anava de debò. El seu futur era ara, i si volia fer algunes coses com ser mare que tenia previst per més endavant ho havia de fer corrents perquè potser quan vulgués ja no estaria a temps.
- Esta sacsada en forma de malaltia li arriba a la Gina en una edat en què encara no és gran, però tampoc és una adolescent. Com creus que es retorna a la petita felicitat del dia a dia?
Hi ha un moment de la novel·la en què la Gina explica que ha fet una cosa infantil i era que s'havia dibuixat en un DIN A4 una xeringa, com les que es punxava i va decidir que a cada punxada que es posés dibuixaria una marca més amunt d'esta xeringa i quan estigués fins dalt del tot voldria dir que tot el que hi ha a dins d'esta xeringa era coratge. Fa un clic mental, a partir del que li diu la Francisca que és la seua psicòloga, quan li comenta que ja n'hi ha prou de lamentar-se i com la té molt en compte veu que ha de canviar d'actitud.
Ella li dóna la clau per adonar-se que, molts cops, encara que et passen coses que no t'esperes, has d'aprendre a seguir buscant la felicitat, el llibre i la vida són una recerca a la felicitat.
-"Vaig pensar que era un bon moment per dir-li «crec que fa temps que t'estimo»", diu la Gina. Sempre s'ha de dir l'amor, per molt efímer i volàtil que sigui en el temps?
Jo crec que les coses importants sempre s'han de dir. El que és important i no es diu es queda per dins i llavors no serveix de res. Sempre és millor dir-ho. Ja sigui per una cosa bona o dolenta o una injustícia, no som responsables del que diga l'altre però sí del que sentim nosaltres. Crec que és millor això, que res es quede a dins.
-Com has experimentat aquest salt des del periodisme literari cap al narratiu?
He de dir que sóc traductora i no periodista. El què faig a Catorze són petits fragments o relats molt personals. Em vaig decidir a escriure una novel·la perquè quan ja portava un any escrivint un article setmanal, vaig adonar-me que jo el que volia fer era escriure una novel·la. No hi estaràs tota la vida escrivint un article a la setmana,... vaig pensar.
Primer vaig estar com a tres mesos pensant què escriuré, com ho faré...Pensava que la meua història personal era una vivència personal digna de ser contada des del prisma d'una altra persona que ningú com jo entendria que li passa a la Gina i com explicar-ho.
Vaig posar-me a escriure a partir d'una premissa que és certa que és: si vols tenir un fill, l'has de tenir ara perquè hem de canviar el tractament i els altres tractaments no són compatibles amb tenir un embràs. En este sentit, la Gina i jo compartim estos dos trets, l'esclerosi múltiple i la pressió per tenir un fill si el vols tenir. A partir d'aquí comença la ficció, amb certs paral·lelismes a la meua història personal.
- En este sentit, la Gina seria un alter ego de la Maria Climent?
No, no ho considero així. La meua visió de la vida i el Delta hi estan reflectits en la protagonista, però a partir d'aquí la Gina va engrandint el seu món: Barcelona, París...
El que m'he adonat és que costa bastant veure la vida sense el vel de l'esclerosi múltiple perquè no sé viure sense. És com que m'hi he acostumat i possiblement, com que la tinc, em condiciona l'escriptura, però jo no ho pretenia. El segon llibre hauré de trencar amb tot i dibuixar a una assassina...(riu). La Gina és de la Ràpita i per això el llibre està escrit en ebrenc.
- Quan llegim la teua secció a Catorze "Basorèxia" és com quan escoltes una cançó i sents que tu allò també ho has viscut.
No ets la primera persona que m'ho diu i clar, jo no conec als meus lectors, però suposo que abordo una mirada molt honesta de certs problemes generacionals que a la vegada són universals. Intento escriure d'una manera molt honesta. Jo ho anomeno escriure des del pit perquè escric el que sento i intento ser molt minuciosa en aconseguir expressar el que porto a dins. Parlo d'emocions i al final tots ens identifiquem en estes emocions que són universals i que la gent que tenim entre 30 i 40 anys tots ho hem viscut en un moment o altre.
-Basorèxia, fa referència a les ganes sobtades de besar a algú. Per què vau escollir este nom?
Li vam posar este nom a la secció, perquè volien generar que ens remogués les emocions. Que provoqués pensar este text no m'ha deixat indiferent, en vull més. Era com una metàfora. Quan deixes de sentir, i aquí dins no se't remou res, estàs fotut.
- Deia Montserrat Roig que la cultura és l'opció política més revolucionaria a curt termini. En moments històrics com el que estem vivint estos dies, quin creus que és el paper que ha d'exercir la cultura enmig de tanta revolució?
Suposo que la cultura és un bàlsam i alhora una catarsi per posar de manifest moltes emocions que viu la gent, sigui ràbia, denúncia, fraternitat o sororitat. La cultura són molts àmbits, des de la música, a l'art, ens agermanen, acompanyen, motiven.
-Com intentes mantenir l'equilibri entre Amposta i Gràcia sense perdre les essències?
Em passo moltes hores al bus de la Hife, la veritat, ja que baixo gairebé cada setmana i la veritat és que baixo tots els estius aquí, parlo cada dia en ma mare. No perds mai el lloc d'origen, si tu no vols.
-Fas tallers d'escriptura, com ajudes a canalitzar quan una persona té una veu interior pròpia i no troba el camí per plasmar-la?
Com a mestra és un procés, fem cinc tallers, cinc classes i els hi demano textos. Els corregim entre tots i els intentem millorar. Demano als alumnes que estiren el màxim el que siguen capaç. El text de la setmana passada milloreu-lo. I veus que la gent es motiva entre companys i a la setmana següent aquell escrit ha guanyat moltíssim. Gent que escrivien i no s'atrevien a mostrar-ho van perdent temors, és un pas, trencar una mica la vergonya i veure que hi ha gent que està igual i es creen amistats i vincles molt bonics entre ells.
(Ens ha promés que si som suficient gent l'any que ve en farà un a Amposta...)
-La protagonista de la teua primera novel·la és la Gina. Com la definiries?
La Gina, és un personatge que s'acaba de fer gran i el llibre el que vol fer és mostrar i acompanyar-la en este procés. Ella és una persona que se sent i és pràcticament adolescent i té una vida en pocs problemes aparents, i de cop s'ha d'endinsar en la vida adulta, una vida que ella esperava que seria la mar de plàcida on tot ho tenia de cara, però ha d'afrontar un problema que no s'esperava. El diagnòstic d'una esclerosi múltiple i una dificultat per quedar-se embarassada. Com és? Ella es defineix molt bé, diu: jo sempre he sigut intenseta però a la vegada de cares cap endins constreta. Crec que és una bona definició.
"Mentre ets jove i vas fent, no et capfiques massa en res. Et penses que tens tot el temps del món i que sempre seràs jove"
-Diu la Gina que "quan ets menuda, no t'imagines que res pot anar malament". En quin moment creus que es trenca allò de no pensar més enllà del present?
Quan t'adones que la vida va seriosament . Mentre ets jove i vas fent, no et capfiques massa en res. Et penses que tens tot el temps del món i que sempre seràs jove. Quan la Gina inicia la vida adulta, amb el diagnòstic d'una malaltia degenerativa com és l'esclerosi múltiple, de cop li entra com molta pressa. De cop és conscient del pas del temps i del deteriorament físic que pot arribar a tenir en una malaltia crònica que li diuen que no té cura. A la Gina de cop se li planteja que sí, que la vida anava de debò. El seu futur era ara, i si volia fer algunes coses com ser mare que tenia previst per més endavant ho havia de fer corrents perquè potser quan vulgués ja no estaria a temps.
- Esta sacsada en forma de malaltia li arriba a la Gina en una edat en què encara no és gran, però tampoc és una adolescent. Com creus que es retorna a la petita felicitat del dia a dia?
Hi ha un moment de la novel·la en què la Gina explica que ha fet una cosa infantil i era que s'havia dibuixat en un DIN A4 una xeringa, com les que es punxava i va decidir que a cada punxada que es posés dibuixaria una marca més amunt d'esta xeringa i quan estigués fins dalt del tot voldria dir que tot el que hi ha a dins d'esta xeringa era coratge. Fa un clic mental, a partir del que li diu la Francisca que és la seua psicòloga, quan li comenta que ja n'hi ha prou de lamentar-se i com la té molt en compte veu que ha de canviar d'actitud.
Ella li dóna la clau per adonar-se que, molts cops, encara que et passen coses que no t'esperes, has d'aprendre a seguir buscant la felicitat, el llibre i la vida són una recerca a la felicitat.
-"Vaig pensar que era un bon moment per dir-li «crec que fa temps que t'estimo»", diu la Gina. Sempre s'ha de dir l'amor, per molt efímer i volàtil que sigui en el temps?
Jo crec que les coses importants sempre s'han de dir. El que és important i no es diu es queda per dins i llavors no serveix de res. Sempre és millor dir-ho. Ja sigui per una cosa bona o dolenta o una injustícia, no som responsables del que diga l'altre però sí del que sentim nosaltres. Crec que és millor això, que res es quede a dins.
-Com has experimentat aquest salt des del periodisme literari cap al narratiu?
He de dir que sóc traductora i no periodista. El què faig a Catorze són petits fragments o relats molt personals. Em vaig decidir a escriure una novel·la perquè quan ja portava un any escrivint un article setmanal, vaig adonar-me que jo el que volia fer era escriure una novel·la. No hi estaràs tota la vida escrivint un article a la setmana,... vaig pensar.
Primer vaig estar com a tres mesos pensant què escriuré, com ho faré...Pensava que la meua història personal era una vivència personal digna de ser contada des del prisma d'una altra persona que ningú com jo entendria que li passa a la Gina i com explicar-ho.
Vaig posar-me a escriure a partir d'una premissa que és certa que és: si vols tenir un fill, l'has de tenir ara perquè hem de canviar el tractament i els altres tractaments no són compatibles amb tenir un embràs. En este sentit, la Gina i jo compartim estos dos trets, l'esclerosi múltiple i la pressió per tenir un fill si el vols tenir. A partir d'aquí comença la ficció, amb certs paral·lelismes a la meua història personal.
Portada de 'Gina' editada per l'Altra Editorial Foto: Cedida
- En este sentit, la Gina seria un alter ego de la Maria Climent?
No, no ho considero així. La meua visió de la vida i el Delta hi estan reflectits en la protagonista, però a partir d'aquí la Gina va engrandint el seu món: Barcelona, París...
El que m'he adonat és que costa bastant veure la vida sense el vel de l'esclerosi múltiple perquè no sé viure sense. És com que m'hi he acostumat i possiblement, com que la tinc, em condiciona l'escriptura, però jo no ho pretenia. El segon llibre hauré de trencar amb tot i dibuixar a una assassina...(riu). La Gina és de la Ràpita i per això el llibre està escrit en ebrenc.
"No conec als meus lectors, però suposo que abordo una mirada molt honesta de certs problemes generacionals que a la vegada són universals"
- Quan llegim la teua secció a Catorze "Basorèxia" és com quan escoltes una cançó i sents que tu allò també ho has viscut.
No ets la primera persona que m'ho diu i clar, jo no conec als meus lectors, però suposo que abordo una mirada molt honesta de certs problemes generacionals que a la vegada són universals. Intento escriure d'una manera molt honesta. Jo ho anomeno escriure des del pit perquè escric el que sento i intento ser molt minuciosa en aconseguir expressar el que porto a dins. Parlo d'emocions i al final tots ens identifiquem en estes emocions que són universals i que la gent que tenim entre 30 i 40 anys tots ho hem viscut en un moment o altre.
-Basorèxia, fa referència a les ganes sobtades de besar a algú. Per què vau escollir este nom?
Li vam posar este nom a la secció, perquè volien generar que ens remogués les emocions. Que provoqués pensar este text no m'ha deixat indiferent, en vull més. Era com una metàfora. Quan deixes de sentir, i aquí dins no se't remou res, estàs fotut.
- Deia Montserrat Roig que la cultura és l'opció política més revolucionaria a curt termini. En moments històrics com el que estem vivint estos dies, quin creus que és el paper que ha d'exercir la cultura enmig de tanta revolució?
Suposo que la cultura és un bàlsam i alhora una catarsi per posar de manifest moltes emocions que viu la gent, sigui ràbia, denúncia, fraternitat o sororitat. La cultura són molts àmbits, des de la música, a l'art, ens agermanen, acompanyen, motiven.
-Com intentes mantenir l'equilibri entre Amposta i Gràcia sense perdre les essències?
Em passo moltes hores al bus de la Hife, la veritat, ja que baixo gairebé cada setmana i la veritat és que baixo tots els estius aquí, parlo cada dia en ma mare. No perds mai el lloc d'origen, si tu no vols.
-Fas tallers d'escriptura, com ajudes a canalitzar quan una persona té una veu interior pròpia i no troba el camí per plasmar-la?
Com a mestra és un procés, fem cinc tallers, cinc classes i els hi demano textos. Els corregim entre tots i els intentem millorar. Demano als alumnes que estiren el màxim el que siguen capaç. El text de la setmana passada milloreu-lo. I veus que la gent es motiva entre companys i a la setmana següent aquell escrit ha guanyat moltíssim. Gent que escrivien i no s'atrevien a mostrar-ho van perdent temors, és un pas, trencar una mica la vergonya i veure que hi ha gent que està igual i es creen amistats i vincles molt bonics entre ells.
(Ens ha promés que si som suficient gent l'any que ve en farà un a Amposta...)