ENTREVISTA

Marta Viña: «Presentar esta pel·lícula és una necessitat personal en forma de superació»

Parlem amb la jove cineasta amb arrels a Bot | Presenta el seu primer llargmetratge al Festival de Cinema de la Terra Alta

per Sílvia Berbís, Bot, 8 d'agost de 2019 a les 12:31 |
Marta Viña durant el rodatge del film a Arnes | Cedida
Marta Viña (Tarragona, 1995) presenta este dijous al Festival de Cinema de la Terra Alta el seu primer llargmetratge, Anne, un viatge reflexiu a través de les estacions de l'any, d'una mare i sa filla que parteixen d’una mateixa realitat, l'adopció. Viña presentarà la pel·lícula a Bot, on precisament, té les seues arrels familiars. També és aquí, a la Terra Alta, concretament a Arnes, on s’ha rodat la pel·lícula.

Primer Lia, un curt, ara Anne, el primer llargmetratge. Són, en els dos casos, històries diferents, però protagonitzades per dones. Posiciones l’univers femení en primer pla de manera premeditada o hi tens més a dir des d’una perspectiva femenina?


Personalment, pel que fa a la protagonista d'Anne, és premeditat posicionar la figura de la dona en primer pla. És evident que al ser dona, em dóna la sensació, i ben segur que és així, que puc conèixer i aproximar-me més a l’univers psicològic dels personatges si són femenins. Perquè jo m’hi veig reflectida.

Tot i que en Anne, l’essència de la història està basada en un home, concretament el meu pare, hi ha moltes pinzellades meues al llarg de l’argument. I em sentia molt més a prop representar-ho des d’esta perspectiva. Pel que fa a l’aspecte psicològic, només els personatges femenins engloben els simbolismes de la història.

"s’hi reflecteix el realisme en essència, deixant de banda la part simbòlica. La vida rural del meu pare quan era petit, la meva àvia i el meu avi lluitant per tirar endavant la família"

Femení i rural, en este últim cas. Dos idees que són tota una declaració d’intencions. T’interessa donar veu a la dona rural?


És evident que per mi era molt important representar la dona rural i més basant la història en aquella època, que òbviament, i per sort, no és lamateixa que estem vivint ara.

En este  punt si que s’hi reflecteix el realisme en essència, deixant de banda la part simbòlica. La vida rural de mon pare quan era petit, la ma iaia i el meu avi lluitant per tirar endavant la família. Però sobretot remarcar que la càrrega emocional i de treball era molt més dura per a la dona.

Fins a quin punt els dos treballs són autobiogràfics?

Puc parlar d’obres autobiogràfiques un cop estan acabades. Durant el procés, no he tingut en cap moment la intenció de mostrar cap part de mi. És evident, però, que sempre que escrius i crees el que vols transmetre, una part de tu hi queda reflectida.

Així que analitzat ambdues obres, afirmo que hi ha molta part de mi en elles, segurament més de la que mai hagués pensat. Però penso que tothom s’hi pot sentir identificat, ja que al cap i a la fi parla de la vida. Les emocions son quelcom que tothom coneixem i abracem constantment.

Anne s’ha enregistrat al ritme de les estacions de l’any. El paisatge canvia i els personatges també. Este pas del temps està interrelacionat?

Totalment. L’evolució dels personatges al costat de les estacions de l’any mostrant el pas del temps és el vertader simbolisme de la història.

Era molt necessari mostrar el pas del temps de manera totalment visual. Tota història té una evolució i només es fa visible a través del temps. Les emocions evolucionen de la mateixa manera que ho fa el paisatge.

M’agradaria remarcar que el paisatge és potser l’element principal de l’obra, actua com un personatge. Hi ajuda a mostrar l’univers psicològic dels personatges i acompanya l’evolució individualitzada i col·lectiva d’aquests. 
 
En realitat expliques una història ben propera. Què significa per a tu explicar-la?

Explicar este història significa apropar-me una mica més als meus avis, una manera de conèixer-los. Alhora, forna part d’una etapa molt bonica a través dels ulls del meu pare. Sincerament penso que de manera indirecta ens han donat una lliçó d’estima indescriptible, i jo els hi he volgut fer arribar el meu agraïment.

Per altra banda, veient-ho en perspectiva, ha estat una teràpia poder buidar el meu interior en l’obra. Ara, quan visualitzo l’obra veig en els ulls de la protagonista superació i això és el que m’omple.

La no acceptació és un dels ítems del film. En general ens costa acceptar els canvis. Què cal al teu parer per superar-los?

Per superar-los cal viure’ls. Això és un dels temes que he volgut tractar en l’obra. Personalment sóc una persona que em costa molt adaptar-me als canvis, segurament hi ha gent a qui li costa menys. Però al llarg del temps me n’he adonat que per adaptar-t’hi i superar-ho només cal viure-ho.

Durant este procés, arribes a conèixer-te. I és en este punt quan aconsegueixes superar el que tens al davant, quan coneixes una part de tu en un context que no controles. Perquè el que ens fa por és allò desconegut, per això ho atribuïm a un “canvi”. Necessitem evolucionar per conèixer-nos i aquí és on esdevé l’adaptació.

"Penso que Anne és un laberint d’emocions en forma de teràpia"

També s’expressen molts altres sentiments a la pel·lícula, com les pors, la tristesa, la pena davant la pèrdua. D’alguna forma, mostrar-los o sentir-los en el cas de l’espectador, és una teràpia?

S’expressen sentiments molt reals. Sempre ens agrada parlar del que ens agrada, del que desitgem... i deixem de banda allò que ens fa mal. Però la realitat és que estos sentiments també viuen en nosaltres, oi?

Per tant, d’alguna manera Anne parla de la vida. Per això mateix l’espectador s’hi pot sentir reflectit o pot relacionar cert moment de la seua vida en el film. No cal parlar d’adopció, de no adaptació... Tothom hem sentit pena, hem plorat, hem rigut, hem abraçat, hem sentit por... 

Penso que Anne és un laberint d’emocions en forma de teràpia. Si més no, per mi i, sé que pel meu pare, també ho ha estat. Això si, només per aquell que indagui en les mirades dels personatges i reflexioni més enllà de la imatge. Per això existeixen tots els simbolismes en l’obra.

Esdevindrà teràpia quan l’espectador indague en el film. I en este moment, és l’espectador qui acabarà de configurar l’obra.

En esta pel·lícula els detalls diuen molt. Els animals: la cabreta, les papallones, per exemple, què signifiquen?

Tota l’obra està plena de simbolismes, però el més rellevant son les papallones, que mostren el cicle de la vida. Però sobretot, el món interior de les protagonistes: mare i filla adoptiva.
Les papallones son el seu interior i evolucionen a través de les estacions de l’any, de la mateixa manera que ho fan els personatges.

La cabreta d’alguna manera és el reflex de l’Anne. És qui de manera indirecta ajuda a créixer a la petita. Ella es sent identificada en la “taquetes” ja que li ha tocat viure situacions similars i, a vegades, necessitem no sentir-nos sols per tirar endavant.

Com ha estat treballar amb Ivan Massagué?

La veritat és que l’equip artístic m’ho ha posat tot molt fàcil. En el cas de l’Ivan, el seu treball per mi ha significat eficàcia, transparència i alegria. Ha estat una experiència molt enriquidora. El que més valoro ara en perspectiva és que a través de la pantalla aconsegueixo apropar-me al meu avi.

Treballar amb infants no sempre és senzill. Com a directora, com introduïes les menudes a la situació?

Penso que el que és difícil és tractar obres on hi ha molta càrrega emocional, però la base està en la innocència i la naturalitat. És a dir, treballar el que elles senten sense deixar de banda qui son. En això vull dir que el treball que he fet amb les xiquetes, la Jana Parella i l’Íngrid Escobar, ha estat indagar en el seu interior. 

Existia un guió literari com a base, que llegíem perquè entenguessen la història però mai vam treballar directament sobre ell. El treball va ser directament en el rodatge, on les nenes podien palpar l’ambient, sentir l’entorn i contextualitzar l’obra. Així doncs, 5 minuts abans de rodar, entrava jo amb elles al set, ens quedàvem soles, i allà començava la història.
Els hi explicava el que passava en aquella seqüència però sobretot ens centràvem en les emocions. Què sentien i per què ho sentien. I després, deixàvem fluir... “Acció”. I de la interpretació d’elles hi sortia màgia.

Així de fàcil els hi va posar la Núria Florensa, la mare en la història. Ella era qui portava tota la faena feta, qui realment s’havia impregnat del personatge de la ma iaia. I sobretot, qui ajudava a configurar el sentit de les emocions.

L’ambient, el mas, els objectes... t’ha estat difícil trobar-los?

El més difícil de trobar va ser el mas. En vaig visitar de molt especials... però a l’escriure l’obra el mas significava el tot de la història i només ho vaig trobar en este.
Encara recordo la sensació que vaig tenir al veure el mas per primer cop. Recordo el que els hi vaig dir als meus pares “és este”. Ho tenia claríssim. A mesura que anava entrant a les diferents estances podia visualitzar l’obra.

La resta, l’ambientació i els objectes no van ser gens difícils trobar-los. Bàsicament perquè la gran majoria son els que hi havia a casa dels meus avis.
 

Cartell de la pel·lícula amb les dues protagonistes, una mare i una filla que han passat per un procés d'adopció Foto: Cedida


Fins a quin punt parlen els silencis?
Des del meu punt de vista els silencis son els que més parlen en l’obra. Son molt importants, no només per el que expressen en cada moment, sinó perquè donen pas a la reflexió. I sincerament, hi ha coses que no es poden explicar en paraules.

Tens els orígens a la Terra Alta, a Bot concretament, és especial per a tu presentar Anne al teu poble d’orígen?

Clar que ho és. No tan per el que representa per a mi, sinó per el fet de presentar l’obra allà on esta neix. Alhora és una necessitat personal en forma de superació, no només per tot el que hi ha exposat en la història sobre mi, sinó també en nom del meu pare i els meus avis.

Anne ha estat un pas més en la teua experiència vital, què n’has extret, personalment?

El que més ha significat per mi ha estat poder transmetre una història que només podia visualitzar a través dels ulls del meu pare. Una manera d’aproximar-me al món interior d’ell i dels meus avis. Aquell espai tan bonic que només pots entendre si hi formes parts. Perquè això significa el mas, ningú pot conèixer el que realment existeix dins d’aquelles parets.
També aprenentatge i coneixença. Si, en l’obra he arribat a conèixer-me una mica més a mi. Cada vegada que la veig i, sobretot en el procés de realització, arribo a comprendre’m.
I per últim, però no per això menys important, compartir una experiència indescriptible amb totes les persones que m’han acompanyat en este camí.

Quins han estat els suports que has tingut?

A nivell personal, el de la meua família, la meua parella i tota la gent que ha format part d'este bonic camí, tan l’equip tècnic com l’artístic.

També m’agradaria definir com a suport personal el de l’Ajuntament d’Arnes qui ha fet el possible perquè la nostra estança i rodatge fos més fàcil. L’Ajuntament de Girona, el primer i únic en creure en mi per tirar endavant el projecte. I els 56 mecenes que van apostar per mi i el projecte en un Verkami.

Com a suport econòmic, m’és difícil expressar-ho ja que ha estat un procés molt difícil. És una mica dur anar a rodar i pensar que no saps si ho podràs seguir fent al pròxim rodatge... Perquè és trist, però tot i ser un projecte de molt baix pressupost, ha estat difícil arribar-hi. En aquest punt només puc esmentar l’Ajuntament de Girona, la meva família i els 56 mecenes del Verkami.

Tot i ser molt incipient en el món de la direcció cinematogràfica, una revista especialitzada com 'Fotogramas' t’ha qualificat com una cineasta emergent. Això t’aporta alguna pressió de cara al futur?

No m’aporta cap pressió, m’ajuda a seguir lluitant per el que realment desitjo. Perquè d’alguna manera fer cinema per mi és una necessitat personal. Un dia em van dir que sonava “massa romàntic” parlar així del cinema, que no tot era tan bonic. Però quan dic que és una necessitat personal és perquè per mi el cinema significa això. Hem de sentir la necessitat de transmetre quelcom, i la meua manera és fer-ho a través del guió i la direcció cinematogràfica.

"Em fa una mica de por pensar en el futur perquè sé que no m’espera un camí fàcil"

Creus que amb totes les dificultats, podràs dedicar-te a fer allò que t’agrada de forma professional?

Em fa una mica de por pensar en el futur perquè sé que no m’espera un camí fàcil. Així que sento la necessitat de fluir en el temps i de lluitar per el que realment desitjo. Tan de bo pugui dedicar-m’hi de manera professional. Penso que si ho he de fer, algun dia arribarà. El que tinc clar és que no deixaré de lluitar-hi.

Al teu  parer, què fa falta per arribar a la meta que t’hages pogut marcar?

No m’he marcat cap meta, la veritat és que funciono bastant per impulsos. Segurament tampoc me n’he marcat cap per la por que tinc al futur, a allò desconegut.

El que considero és que el que fa falta és passió i necessitat. I això t’asseguro que ho tinc, però a vegades en este món hi han factors que no depenen de tu... El que és important és treballar aquells que si que depenen d’un mateix i no abandonar-los mai al llarg del camí.
I sobretot iniciar aquest camí, que per mi, comença en Anne.

 

Participació