entrevista a lo mascarat

«El primer que vaig pensar és que este llibre no podia xafar ca ma iaia»

L'ulldeconenc Antoni Manel Muñoz presenta el 19 de juliol la seua nova novel·la Me cago'n los gats de Déu, una obra amb fréstecs i gats

per Redacció, 9 de juliol de 2019 a les 17:16 |
Antoni Manel Muñoz presentarà el 19 de juliol la seua tercera novel·la. | Cedida
El divendres 19 de juliol, a 19h, Antoni Manel Muñoz, conegut com Lo Mascarat, presenta a la sala de plens de l’Ajuntament d’Ulldecona la segona part de la novel·la Soc un fréstec.

Com reacciona la gent quan els dius que la propera novel·la es titula Me cago’n los gats de Déu?

L’altre dia quan vaig telefonar per a demanar el número del dipòsit legal, la responsable em va demanar el títol de la novel·la, i en dir-li, se va pixar de riure. Generalment se’n riu, perquè tinc un públic bastant pagà. Però és veritat que jo no en vaig ser conscient dels efectes del títol fins que el vaig vore escrit, que reconec que me va fer mal llegir-lo, i això que no soc de missa. El primer que vaig pensar és que este llibre no podia xafar ca ma iaia.

Seguixes amb l’autopublicació?
Qui ha de voler publicar un llibre que se diu Me cago’n los gats de Déu? Ni ho he intentat. Seguixo amb el meu projecte cutre de microeditorial, Lo que convingue, creada per a publicar les meues merdes. Primer de tot, perquè autopublicar-ho me permet controlar tot el procés, després, perquè em permet estar lliure de compromisos. I en tercer lloc, perquè tinc el meu públic fidel, i no me cal fer grans tiratges. Les meues novel·les estan fetes per a un públic ebrenc. Si estés destinada a un públic més generalista, intueixo que l’hauria d’escriure diferent, i això sí que no.

Explica-mos com se passa de Soc un fréstec a Me cago’n los gats de Déu.

Els dos títols venen de frases que es van repetint al llarg de la novel·la, i són expressions pronunciades per Paco Fonollosa, el protagonista, que com tots los fréstecs, està tot el dia amollant renecs principalment dedicats a Nostre Senyor. Sé que pot fer mal a l’orella d’alguns lectors, però la realitat és esta. El més conegut és el « Me cago’n … ». Però com se’ls fa repetitiu, van creant variants, com « Mecagondeuna », i quan estes variants ja no donen més de sí, llavors tiren per les parts del cos del Santíssim : « Me cago’n los fetges de… » o fins i tot « Me cago’n lo cor de… ». I com això no dona per a tot un dia, després ja enllacen amb les seues possessions, i aparentment també deu tindre gats, que no és que siguen gaire mansets.
 

Els gats tenen un rol important en esta obra. Foto: Cedida



Deduïm que a la novel·la els gats tenen un rol important. Parla-mos una mica de l’argument.
Al final de Soc un fréstec Paco Fonollosa dixa la caseta de camp i se’n va a viure a Veremari, al poble, per les raons que tothom coneix [i sinó llegiu el llibre]. Així com al camp el que hi ha bàsicament és solitud i anarquia, al poble hi ha una necessitat de convivència, i fruit d’això surt l’esport social més vell que existix i que sense ell, els pobles perdrien tota la identitat: xafardejar i criticar. I les víctimes acostumen a ser sempre les mateixes. A Veremari, com a tots els pobles de la comarca, hi ha un carrer que popularment se coneix com «Lo carrer de l’Aulor», on viuen desmanegats, iaies pudentes i families de castellans. I normalment també hi acostuma a viure-hi una senyora, soltera, la vida privada de la qual se’n desconeix, que per circumstàncies acumula a casa una quantitat d’animals que fins i tot ella n’ha perdut el compte. Esta senyora se diu Conxa i té un conflicte obert amb l’alcalde Ferran per culpa dels gats, que sembren el caos i el bolivarianisme per tot Veremari. Els gats, per tant, són el gran mal.

I en este conflicte, quin és el rol de Paco?
Paco, arran del que va passar a l’anterior novel·la, s’ha fet popular, i la gent el busca per a «apanyar» problemes domèstics. L’alcalde Ferran li donarà la missió de restablir la pau animal a Veremari enfrontant-se amb Conxa, la senyora dels gats.

Seguix l’estil de Soc un fréstec?
No, a Soc un fréstec hi havia una part molt potent de descripció costumista que mos explicava com era un pagès. Ara que ja sabem com és, anem per faena. Me cago’n los gats de Déu és molt més directa a l’acció. Molt més complexa pel que respecta a l’entramat entre personatges i és fins i tot més bèstia.

Més encara?
Si en Soc un fréstec la gent va plorar de riure, en esta, boçarà de riure. Hi ha sexe, escatologia, xafarderies, suspens, surrealisme… Tot el que està prohibit i és tabú, apareix a la novel·la. Els lectors riuran fins i tot en els passatges més dramàtics.

I seguixes amb el mateix equip?
Me penso que me moriré en este equip, perquè funciona i ho fa de cine. Núria Itarte que en fa l’edició, Paco Guzmán, la portada, una caricatura inspirada en la pel·lícula Los pardals (Los pájaros) de Hitchcock que il·lustra molt bé el rol diabòlic dels gats, i Amanda Ulldemolins, en qui hem continuat treballant i millorant l’estil de la llengua. Sempre fidels a l’estàndard tortosí i, en els diàlegs, anant fins i tot més enllà per tal que la parla dels protagonistes sigue el més propera possible a la realitat.

Hi haurà una tercera part?
La resposta la trobareu al final de la novel·la, però tot dependrà de si la gent la demana o no. En tot cas, les idees són on han de ser i, si la faig, vos asseguro que serà encara més bèstia.

 

Participació