Parlem de tot i parlem-ne ara

per Antoni Royo, Tortosa, 14 de gener de 2014 a les 13:03 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de gener de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Aquest blog naixia amb el propòsit d'esdevenir un espai on compartir informacions, records o opinions sobre aspectes de la Guerra Civil i la postguerra. Parlar-ne és una manera de començar a recuperar la memòria històrica d'aquells fets, tant de temps silenciats. Per això agraïm els vostres comentaris.

Les experiències que hem pogut conèixer sobre recuperació de la memòria històrica a nivell local, de pobles i ciutats mitjanes com les nostres, han partit d'una premissa: explicar tots els fets des del rigor, el respecte i l'objectivitat. Justament dos dels comentaris al blog alerten que no es pot recuperar la memòria històrica si no es parla de tot. En concret es qüestiona que no es mencionin els assassinats comesos des del bàndol republicà o l'autoria de la voladura dels ponts. Semblaria que deliberadament no es volen recordar o explicar aquests fets per tal de no perjudicar la imatge de la República. Davant d'aquesta suposada falta de neutralitat -que evidenciaria la incapacitat per crear un relat imparcial de la guerra- s'aconsella oblidar el que va passar o parlar-ne més tard, d'aquí setanta anys.


Ser imparcials no significa que s'hagi de caure en el parany de parlar de les similituds entre les violències comeses pels dos bàndols per després justificar la condemna a parts iguals dels dos contrincants. Una guerra fratricida que no s'hauria de repetir mai més. Tots dos bàndols van cometre barbaritats. Ja se n'ha parlat massa. Són arguments que busquen defugir la investigació, el debat i el reconeixement, condicions necessàries per a la reparació. Els fràgils equilibris sobre els quals es va bastir la Transició necessitaven un relat de consens sobre la Guerra Civil per no exacerbar més les tensions polítiques. A partir dels anys 1990, però sobretot sota l'impuls de la Llei de Memòria Històrica (2007) afloren llibres i testimonis que busquen desmuntar la ficció de “tragèdia col·lectiva” com a discurs per caracteritzar la darrera contesa. Al mateix temps també s'assisteix a l'aparició de tendències revisionistes, tant des de la historiografia com des de la política. Així no ens ha d'estranyar que Rafael Hernando, portaveu adjunt del PP al Congrés, equiparés recentment la República amb el cop d'estat com a causant de la Guerra Civil.

Nosaltres estem per clarificar uns fets de manera documentada amb el concurs de les persones que els van viure. Per això és important parlar-ne ara, quan encara queden testimonis per explicar el que va passar.

Dit això, a la vista d'aquests primers comentaris al blog, constatem que allò que més es recorda de la Guerra són les morts i els assassinats, justament els aspectes sobre els quals, des del punt de vista historiogràfic, es té menys coneixement. Tret dels records i les vivències que cadascú guarda de la Guerra, de manera col·lectiva tenim pocs estudis que expliquin aquells fets.

En el cas de Tortosa, Xavier Pujadas (1988) en la seva obra “Tortosa, 1936-1939. mentalitats, revolució i guerra civil”, analitza les raons per les quals es va desencadenar la persecució de religiosos i persones de dretes en els primers mesos de la Guerra Civil, i conclou que no es pot parlar “d'una violència institucionalitzada o dirigida, i molt menys pot ésser explicada per la política portada per les organitzacions sindicals i obreres”. No hi ha una sola raó per explicar aquesta violència sinó múltiples factors que es barregen en el marc d'una societat de cultura popular arrelada en el món rural. La crema d'esglésies, de vegades en forma d'avalot, il·lustra aquesta experiència grupal de revolta. La identificació de l'església o de les persones dretanes amb posicions anti-republicanes o d'estructures de dominació dels pobres, va impulsar els assassinats selectius durant els primers mesos de la Guerra aprofitant el buit de poder.


La propaganda franquista intentava presentar les matances de la zona republicana com un element més de la política governamental, “bolxevisme en acció” en deien. Tanmateix, el caràcter incontrolat de la violència en zona republicana contrasta amb la naturalesa de la repressió a la zona franquista. En paraules de Beevor(1) , “la represión que llevaron a cabo los nacionales no fue tanto consecuencia de los enfrentamientos como uno de los requisitos del golpe de estado”. Així hem d'entendre la intervenció del general Mola, governador militar a Pamplona, el 19 de juliol de 1936, dos dies després del cop d'estat que havia triomfat a Navarra, quan es dirigia a una assemblea d'alcaldes: “Hay que sembrar el terror ... hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”.

Una lògica que portarà a Franco a allargar la guerra malgrat tenir la possibilitat de precipitar la seva fi diverses vegades. La primera, al setembre de 1936 quan opta per alliberar l'Alcàsser de Toledo a comptes d'avançar sobre Madrid abans que els seus defensors estiguessin organitzats. La darrera, a l'abril de 1938 quan atura la seva avançada a Lleida i Tortosa a només dos-cents quilòmetres de Barcelona, aleshores capital de la República. Franco renuncia a esclafar l'exèrcit republicà, enormement desgastat després de la desfeta al front d'Aragó, i emparar-se de Barcelona. No va ser pel risc de què França envaís Catalunya, sinó més aviat, com demostren Viñas(2) , Preston(3) o Cardona(4) pel fet que mentre durés la guerra, guanyava temps per a consolidar el seu poder per damunt dels altres generals, “y cuando más durase, más republicanos aniquilaría, eliminando sus posibilidades de reacción durante años ”. Tal com va ser.

Tanquem aquesta entrada amb una seqüència dels bombardejos de Tortosa del dia 2 d'abril del 1938 provinent de l'Ufficio Storico dell'Aeronautica Militare a Roma, fons Operazione Militare Spagna.



Franco, a més de ser més fort militarment que els republicans, coneixia els punts febles de la República. En decidir bombardejar les poblacions civils no només s'aconseguia terroritzar la rereguarda que sostenia la moral del combatent sinó també, i sobretot, obligar a la República – un govern civilista que es devia a la seva població- a protegir les seves ciutats extraient avions del front, allà on eren més necessaris per aturar l'avançada franquista. L'estudi del fons Operazione Militare Spagna mostra l'ús experimental dels atacs aeris gràcies als detallats informes dels aviadors que consignaven tot tipus de dades sobre els danys causats a les poblacions.


1Beevor, Anthony “La Guerra Civil Española”, Ed. Crítica, Barcelona, 2005.
2 Viñas, Ángel “El honor de la República”, Ed. Crítica, Barcelona, 2008
3 Preston, Paul “La Guerra Civil Espanyola”, Ed. Base, Barcelona, 2006
4  Cardona, Gabriel “Historia miliatr de una guerra civil. Estrategias y tácticas de la guerra de España”, Ed. Flor de Viento, Barcelona, 2005.




 

 

Participació