La residència fortificada de Sant Jaume a Alcanar obre als arqueòlegs els misteris de la primera edat de ferro

Sis-cents anys abans que comencés a comptar el calendari gregorià que ens fa de referent temporal, dalt d’un turó a Alcanar des d’on es controlen les terres del Sénia, cavalcant sobre la Mediterrània, s’hi va instal·lar una comunitat humana que hi va construir una residència fortificada. No és un jaciment arqueològic més. Per la seua singularitat i monumentalitat, els especialistes sostenen que és únic a l’Estat, i han calgut 21 anys d’excavacions per sondejar-ne menys de la meitat. El que ara són les restes del jaciment de Sant Jaume, expliquen, havia de ser el lloc de residència d’un cap local i de la seua família, des d’on controlarien la resta de nuclis del voltant a l’època: la Moleta, Cogula, la Ferradura, i el Castell. Un sistema humà interconnectat ja fa 2.600 anys per senderes i sons llunyans de caracoles, que a la vegada forma part d’una xarxa que va arribar a enllaçar els pobladors indígenes amb els fenicis. “Sant Jaume va esdevenir el lloc per on els preuats productes transportats per mar pels comerciants fenicis van començar a introduir-se en aquestes terres del Sénia. I també el punt de sortida dels materials locals cap a l’exterior”, expliquen els especialistes del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona, al capdavant de campanyes d’excavació anuals de manera ininterrompuda des de l’any 1997. La Mediterrània, assequible als pobles que unix. I en un dels eixos, Sant Jaume obre poc a poc als arqueòlegs els misteris de com es va viure la primera edat de ferro en este enclavament de l’Ebre.
 
Una sendera aclarida per les passes diàries dels joves arqueòlegs de la UB ens marca l’ascens al cim del turó de 220 metres d’altitud sobre el nivell del mar, on s’hi troba el punt exacte on cada estiu, durant 21 anys, sondegen el passat. Lentament, extreuen la terra que durant segles ha cobert este edifici majestuós, del qual n’han aconseguit destapar algunes estances. Ajaguts, pinzells en mà, sota el sol roent d’agost, en les consecutives campanyes d'este projecte comú amb l'Ajuntament d'Alcanar, el qual n'aporta finançament, rescaten del passat les traces que romanen sota la pols, com si repintéssen la història desdibuixada pel temps. Incorporant-hi avançats instruments de georeferència i fotogrametria traslladen la primera edat de ferro a la contemporaneïtat en un xoc de tecnologies desconcertant. El poble canareu, any rera any, intensifica la connexió amb el seu passat, gràcies a les intervencions en els important jaciments que l'envolten i, a mesura que els coneixen millor -també amb jornades de portes obertes-, els van fent més seus.
 
La seu del poder
"Aquesta va ser la seu del poder, la casa on viva el capdill o la capdilla, construïda sobre una talaia que permetia controlar un abast territori, per terra i mar, i els assentaments i punts de control que l'envolten", explica Carme Saorín, una de les directores de l'excavació. El que sembla un conglomerat indesxifrable de pedres a ull d’un profà, prenen forma amb les explicacions per identificar les parets que formen estances, sostres caiguts, passadissos, torres, forns, espais que configuren una fortificació espectacular. "Fins enguany, el que s'ha descobert és la zona pública de l'assentament, que inclou espais com una sala de banquets, magatzems, una cuina, dos torres de vigilància, estables, la porta d'accés o els murs de protecció", descriu Saorín.

La fortificació de Sant Jaume, descobert pel canareu Ramon Esteban Nolla i propietat de l’Ajuntament d’Alcanar des del 2013, constava de dos pisos. “Els pisos inferiors semblen destinats en alguns casos a complir la funció d’estable, i en d’altres a ser utilitzats per a la realització de tasques relacionades amb la transformació de productes agropecuaris. Els pisos superiors, en canvi, són reservats per a l’emmagatzematge d’envasos, productes manufacturats, matèries primeres i altres tipus d’objectes”, explica el Grup de Recerca.
 
Els objectes de la fortificació
Mentre el visitem, la directora observa una actitud d’il·lusió en una de les companyes. “Què hi ha?”, pregunta. “Una olleta”, anuncia mentre en neteja l’ansa amb el pinzell. De fet, amb els anys, han estat nombrosos els objectes i peces recuperades. A banda de la ceràmica indígena, íntegrament feta a mà, el jaciment ha proporcionat un important conjunt de ceràmica a torn d’origen fenici. Inclou àmfores i elements de vaixella, com plats decorats amb vernís roig, bols i gots. En conjunt, s’ha recollit aproximadament 14.000 fragments ceràmics, dels quals fins a un 30% corresponen a vasos fenicis. “Aquestes dades situen a Sant Jaume com un dels assentaments del nord-est peninsular que mostra un major impacte de les relacions comercials amb el món fenici”, remarca el GRAP.

Entre els objectes localitzats, també destaquen el miler de pondus (pesos de teler) trobats al llarg de les excavacions. “No indiquen que aquí s’hi trobaven tallers de teixir, perquè apareixen emmagatzemats, allò que sí que significa aquesta acumulació és que des d’aquí en controlaven la producció”, apunta Saorín.

Els objectes localitzats fins ara, després d’un procés d’estudi i restauració a la Universitat, s’han anat dipositant a la Casa O’connor d’Alcanar, al Museu de les Terres de l’Ebre a Amposta i al Museu Arqueològic de Catalunya.
 
Misteris resolts i per resoldre
Excavar en un jaciment d’este calibre i importància aporta contínues sorpreses, com la imponent porta fortificada en colze que donava accés a l’edifici, els sistemes de desaigüe de la construcció, el mur avançat, les torres exteriors de defensa, els forns... compten els grans elements i els petits detalls, que de vegades resolen misteris, com ara què menjaven els habitants: mol·luscos, llavors, alguns animals...i d’altres obren incògnites, com ara perquè la població del complex de la primera edat de ferro d’Alcanar va marxar de cop, tan precipitadament que fins i tot els utensilis es van quedar a mig ús? Quin va ser el motiu de la fuga en estampida.
També queden interrogants quan no apareixen restes que, suposadament hi haurien de ser: si es calcula que el temps en què va estar ocupat el sistema va ser d’uns setanta anys... on són els enterraments? No n’ha aparegut cap al complex. Estes, i moltes altres històries per contar, seran resoltes en posteriors excavacions.