exposició

L'artista rapitenca Marta Vidal exposa la mostra «Dios es un árbol-A» a Benicarló

El propassat dijous 26 de juliol, a les 19.00 h, s'inaugurà al Mucbe i romandrà oberta fins al dia 30 de setembre de 2018

per Carme Cruelles Rosales, Benicarló, 23 d'agost de 2018 a les 17:31 |
Dios es un árbol-A DE MARTA VIDAL | Cedida
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 d'agost de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Es tracta d’un conjunt pictòric i escultòric d’una qualitat i profunditat excepcional i  singular. D’entrada, el fet de topar amb aquell arbre de mides humanes en aquell entorn de recolliment de la capella reciclada del convent de Sant Francesc de Benicarló fa la impressió d’estar en aquell bosc de silenci tan evocat per l’autora.  Hi ha 7 desitjos expressats amb contundència per Marta Vidal en aquell bosc del silenci: voler-hi entrar expressament; observar un arbre i emplenar-se de la seua saviesa; dormir arrapada a l’arbre en els moments més desesperançats; saber la plenitud de pertànyer a un sol lloc; sentir tant la terra com el cel i pertànyer a tots dos espais; aprendre de la seua permanència noble, estàtica i forta i ser un ésser no canviant; entrar en aquest bosc per a descobrir el propòsit de la seua existència. Tota una declaració de principis que l’autora deixa impresa en un plafó amb lletra manuscrita, polida i commovedora.

 

No és una novetat buscar en l’arbre un correlat de la nostra existència, tanmateix Marta Vidal ho ha sabut configurar amb mans sàvies i diligents guiades per una mena de força externa i potent que les mateixes peces  semblava que la portaven a la seua creació. Marta Vidal ho explicava exultant així mateix: “són les peces les que utilitzen la meua persona per a expressar-se; tenen com a vida i s’encarreguen del ritme i la forma que volen adoptar. I jo les utilitzo a elles per fer emanar les meues inquietuds emocionals i intel·lectuals”.

El filòsof romanès Mircea Eliade afirmava que davant d'un arbre qualsevol, símbol de l'Arbre del Món i imatge de la Vida còsmica, un home de les societats premodernes és capaç d'accedir a la més alta espiritualitat: en comprendre el símbol, arriba a viure l'universal. La visió religiosa del Món i la ideologia que l'expressa són les que li permeten fer fructificar aquesta experiència individual, «obrir-» a l'universal. La imatge de l'Arbre és encara bastant freqüent en els universos imaginaris de l'home modern arreligiós: constitueix un missatge xifrat de la seva vida profunda, del drama que es representa en el seu inconscient i que afecta la integritat de la seva vida psicomental i, per tant, a seva pròpia existència.


De fet, la figura simbòlica de l’arbre apareix ja a les escriptures sagrades de moltes religions i en poetes catalans com Josep Carner o un altre de més proper com Joan Callau que aviat publicarà precisament L’arbre que som amb una sèrie de reflexions  poètiques que s’acosten bastant a la mateixa exposició de Marta Vidal. Dos artistes que van poder coincidir en aquesta exposició i van atansar idees i inquietuds a través de dos arts que indubtablement es complementen.
 

Dios es un árbol-A DE MARTA VIDAL Foto: Cedida


L’arbre de mides humanes de l’autora rapitenca, aparentment delicat i vulnerable, esdevé el símbol d’una vida plena que integra magistralment tots els espais que l’envolten: el subsòl, la terra superficial i l’espai més eteri. A banda, hi ha una reivindicació significativa de la presència femenina a través de llavors representades per la primera lletra de l’abecedari, la A. Tot fet amb elegància i delicadesa però amb una força interna gairebé ferotge. Cal dir també que Vidal dignifica un arbre sense fruits i solitari tanmateix prenyat d’idees, d’energia, de paraules, d’angoixes, de bonhomia... En general, els arbres de l’exposició són de mides reduïdes fins arribar a transformar-los en un arbre de mides humanes que engloba aquesta A feta de foc  i que vol ser una mena de codi nou que pugui fixar uns raonaments i unes idees que amb el llenguatge comú són difícils d’expressar. Vidal recull els materials que d’alguna manera li comuniquen coses i els integra en la seua obra per tal d’expressar el seu “jo” que pot esdevindre el “jo” de més individualitats que també cerquen altres vies de comunicació o expressió per tal d’arribar a comprendre tot aquest conjunt complex i ric del bosc del silenci. Uns arbres que ens commouen i ens sotraguen l’ànima. Un treball de molts anys que l’autora ens ofrena amb intel·ligència i amb molta elegància i bellesa.

D’altra banda, l’ou és un altre element reiteratiu en l’exposició, possiblement és la idea del germen de la vida espiritual, a què es refereix la tradició alquímica de l'ou filosòfic, vas hermètic que conté el compost propi del humus terrestre de l'obra.


El filòsof Wenceslao García Puchades ens parla profundament d’aquesta obra de l’autora Marta Vidal a partir d’unes reflexions que acompanyen la presentació de l’exposició:

La dona ha estat associada durant molt de temps amb la Natura. Metafòricament, com la "mare Terra", la dona ha estat vista com una figura amb dues cares: una, la d'un ésser que dóna i té cura de la vida; una altra, la d'un ésser incontrolable, responsable de forces capaces de destruir. La creació i la deconstrucció resulten essencials per entendre la naturalesa de la feminitat o la feminitat de la Naturalesa. No obstant això, al llarg de la història, aquesta relació mítica i, si volem, ontològica entre Natura i feminitat ha estat reduïda en les nostres societats a l'àmbit domèstic.

La instal·lació de Marta Vidal reprèn l'imperatiu de recuperar la relació ontològica entre Naturalesa i dona. Un parada que ens obliga novament a qüestionar els termes culturalment construïts d'identitat, poder i llenguatge. Per a això utilitza la figura de l'arbre. L'arbre blanc, representa la dona. Una dona que sorgeix de la terra, renovada, alliberada de tots els condicionants socials que ha anat adquirint al llarg de la història. Una dona capaç d'erigir-i construir un llenguatge nou. Aquest acte originari queda representat per la figura central de l'exposició. L'arbre originari, amb la lletra A al centre, denota aquest acte creador fonamental: la posada en joc de la primera lletra. No obstant això, aquesta lletra adquireix presència a través d'un acte de ruptura. Tota creació part d'una relació traumàtica amb el context existent; amb el que vam ser, amb el que es va assentar a nosaltres i ens va constituir durant anys. Aquesta destrucció, per tant, no és una acte superficial, ni contextual, ni conjuntural, ni accidental. És un acte essencial i necessari. Un acte que afecta el nostre tronc vital. No és possible crear una cosa nova sense danyar-nos. Només foradant les convencions que s'han instal·lat en nosaltres, podrem començar aquest nou univers simbòlic. Marta Vidal ens presenta el seu univers, un univers que tal com mostra la seva obra, no ha estat exempt de fractures.


I la mateixa artista Marta Vidal introdueix així aquest conjunt extraordinari de pintures i escultures:

Dios es un árbol-A

La paraula té el gran poder de crear i quan no pot expressar tot el desconegut i transcendental, neix el símbol com a llenguatge arquetípic de l'inconscient col·lectiu.

Per a mi, l'arbre és el típic símbol per excel·lència ja que, suggereix una fertilitat autònoma de la mateixa manera que la deïtat suprema.

L'arbre ens parla de la vida, del sagrat i misteriós, de la fortalesa i fragilitat al mateix temps.
Quan es nomena es crea i creació implica naixement a partir d'una ruptura. La A és la llavor que germina, la qual trenca, la qual empodera i crea nous mons retornant el poder a qui sempre el va tenir.


Tal com afirma el poeta Joan Callau al nou llibre L’arbre que som “i res no pot desfer cap dels designis  / que brotaran a l’arbre de la vida”.

 

Participació