22
de juliol
del
2018
Actualitzat
el
23
de juliol
a les
11:58h
A la Terra Alta, els terrossos secs dels bancals conformen una pell dura, compacta, ferma, d’un color torrat com si l'hagués cremat el sol impenitent de l’estiu. El mateix sol de cada estiu, però, en vuitanta anys no ha estat capaç d’esborrar-li les ferides de la Batalla de l'Ebre. Vuitanta anys no son res per fer desaparèixer cicatrius si són de mort. Ni en esta comarca, epicentre del gran combat, ni arreu de les Terres de l’Ebre s’ha esvaït la petjada de la cruenta contesa que es va desfermar la matinada sense lluna del 25 de juliol del 38.
I no s’esvairà mentre sota la pell resseca hi haja ossos enterrats sense nom, desapareguts que no s’han volgut trobar. Vistes des de l’aire, s’hi veuen com si fossen talls de navalla en el terreny les trinxeres on s’amagaven els combatents vuitanta anys enrere. Com bolets de pedra, búnquers estratègicament ubicats a les carenes amb bones vistes. Sota terra, els refugis on es protegia la població a toc de sirena quan arribaven els bombardejos, i fosses, localitzades algunes, perdudes unes altres, on s’han assecat les víctimes sense identificar.
Projectils... i també monuments
Resten també marques dels impactes de projectils a les façanes, cases derruïdes per les bombes. La petjada de la postguerra també hi queda encara en alguns monuments, creus i monòlits escampats entre camins o ben visibles al mig del riu. La democràcia ha format els seus espais amb equipaments erigits per ajudar a interpretar allò que allí va succeir. També a la memòria, secrets que provoquen silencis que, això sí, es van trencant, i totes les ferides més doloroses que seguiran supurant mentre els descendents no tinguen identificades i salvades les restes dels seus morts caiguts al camp de batalla.
“A la Terra Alta durant dècades s’hi ha estès simbòlicament un drap, per no veure els cossos que encara estan en superfície, i per tapar les fosses que estan per obrir, en este sentit encara som a la casella de sortida, i esta petjada, la psicològica, és la més pendent al cap de vuitanta anys; no es tancarà la ferida fins que no obrim les fosses, identifiquem els morts, i tornem els cossos a les famílies”. Així de contundent s’expressa Roger Heredia, impulsor del Banc d'ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. La seua història familiar és la de molts. Una fotografia en blanc i negre, al menjador, amb un rostre del qual l'àvia no en va voler parlar durant anys. Ella en té ja 88 i és el Roger l'entestat en recuperar d’algun bancal les restes del seu besavi, Jaume Guinau, abatut per un morter a la Batalla de l’Ebre.
Ja fa tretze anys, això sí, que es va inaugurar als peus de l'ermita de Sant Bartomeu l’Ossera Memorial de les Camposines, concebuda com un monument i homenatge a tots els participants a la batalla. S’hi van dipositant les restes dels soldats que apareixen al territori, però la feina queda truncada. Continuen sent restes sense nom, línies familiars que es perden en un mausoleu. El neguit continua sota terra. Ara fa més d’un any es va presentar a la Fatarella l’estudi de geolocalització de fosses comunes de la Guerra Civil a la comarca del Priorat i les Terres de l’Ebre realitzat per la Universitat Rovira i Virgili (URV) per encàrrec del departament d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència de la Generalitat.
En total, es van incorporar al mapa 123 noves fosses (69 de confirmades i 54 de probables), que feien pujar a 495 les fosses de la Guerra Civil i la repressió franquista al conjunt de Catalunya. Més d’un any després, el catedràtic d’història de la URV i responsable de l’estudi Josep Sánchez Cervelló, afirma que “resulta decebedor que després de tota la feina feta, s’haja fet tan poca cosa des de la direcció general de Memòria per recuperar les restes, de fet només s’ha actuat sobre una fossa, a Miravet, i res més”, lamenta. “És evident que per les nostres arrels judeocristianes, existeix la necessitat de retrobar els morts, identificar-los i donar-los una sepultura digna, no s’està fent bé”, apunta Sánchez Cervelló.
Serps de ciment i formigó, línies fortificades
Més enllà de la petjada psicològica, hi ha la física. El paisatge agrícola que va quedar per sempre gravat a la memòria dels soldats ha variat molt poc. No hi grans carreteres ni infraestructures que hagen desfigurat l'escenari de la batalla, amb una excepció ben palesa: els parcs eòlics que impacten a l’horitzó com si fossen creus gegantines.
El territori seguix travessat per les línies defensives més fortificades, construïdes en ciment i formigó. La Línia del Cinca és anterior a la Batalla de l’Ebre. La van construir el Comitè Central de Milícies Antifranquistes i la Generalitat l’agost del 36, a l’inici de la guerra, i s’escampa des del Port als Pirineus. La línia fortificada de la Fatarella construïda per l’exèrcit republicà l’estiu del 38 i descoberta el 2005 guarda una quinzena de búnquers en els seus 33 quilòmetres de longitud fins a Riba-roja d’Ebre. També a primera línia de riu, al terme d’Ascó, s’hi conserva una línia fortificada construïda per l’exèrcit franquista que tenia un doble objectiu: controlar la zona propera a l'Ebre per impedir un possible atac republicà i defensar la via del ferrocarril, una pretensió que va fracassar perquè els republicans la van ocupar sense massa resistència.
130 quilòmetres de trinxeres en només tres termes municipals
“Més enllà d’estes fortificacions compactes, la guerra va portar al territori nombroses construccions efímeres, moltes d’elles fetes amb fustes i pedra seca, i estes sí que s’han desdibuixat, per bé que s’han anat fent en els últims anys intervencions que permeten visitar espais senyalitzats i amb els accessos ben habilitats”, explica David Tormo, director del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre (Comebe).
El propi Consorci ha inventariat 130 quilòmetres de trinxeres només als termes de Corbera d’Ebre, Vilalba dels Arcs i la Fatarella. Entre els espais històrics visitables, trobem les trinxeres de Berrús, a Riba-roja d’Ebre, les de la Punta del Duc, a la Pobla de Massaluca, les dels Barrancs de Vilalba dels Arcs, les Devees a la Fatarella, totes elles recuperades i gestionades pel Comebe. A més, l’Associació Cota 402 gestiona les trinxeres que porten el seu nom; el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre les del Mas d’en Grau, a Gandesa, i l’Associació Lo Riu la línia fortificada de la Fatarella, que inclou el campament del XV Cos d’Exèrcit de l’Ebre, comandat pel tinent coronel Manuel Tagüeña. Estes només pel que fa al front immediat de la batalla, perquè si ens allunyem de l’epicentre, en trobarem més a Xerta o Vinallop. I entre les trinxeres, pous de tirador i refugis escampats arreu, alguns dels quals encara dempeus.
“Hem de pensar que un cop va acabar l’etapa ofensiva de la batalla, l’1 d’agost, es va fortificar en profunditat i en va resultat tot un territori atrinxerat”, explica Tormo. Moltes van durar poc, allà on va ser més abusiva l’ofensiva, amb hores i hores de bombardejos que van acabar destruint-les i desfigurant el terreny.
Entre les construccions efímeres que han perviscut en el temps –cal tenir en compte que algunes es van fer de fusta i pedra i sec, i s’han anat perdent-, trobarem també entre els espais històrics llocs de comandament com el Coll del Moro, a Gandesa, des d’on el general Franco va dirigir la tercera ofensiva contra les defenses republicanes el setembre de 1938; forts com el de Milet i el d’en Blario, a la línia defensiva d’Algars; i miradors com el del Bassot, a Vilalba dels Arcs, escenari d’intensos combats entre el 25 i el 29 de juliol i on Les tropes franquistes de la 50a divisió van resistir el duríssim assalt republicà a la població, deixant les empremtes de la guerra a bona part del nucli urbà, ben visibles encara avui.
Restes de pobles bombardejats i impactes de metralla
Però si fins ara ens hem quedat al camp, què ha passat als espais urbans? Fins a quin punt es conserva l’empremta de la batalla? La duresa dels combats sobre els pobles queda, però, ben palesa al Poble Vell de Corbera d’Ebre, emblema de la destrucció. Al tossal de la Muntera, entre les runes degradades del poble arrasat per les bombes i la metralla, s’hi masteguen els silencis que conviden a la reflexió. Les Cases Caigudes, al Pinell de Brai, són exemple de l'estat en què van quedar alguns nuclis de la rereguarda republicana després dels combats. Com que la població acollia serveis d'intendència, sanitaris i de descans, va ser objectiu prioritari per a l'aviació i l'artilleria franquista, i aquí en veureu encara ara els efectes.
Altres vestigis als nuclis urbans són menys visibles. Les façanes d’algunes cases, per exemple al carrers Sant Antoni o Major de Vilalba, o en altres de Gandesa, conserven els impactes de la metralla que es va clavar a les memòries. “Així com en el paisatge no s’ha esborrat en part la petjada de la guerra, a les poblacions sí que s’ha anat modificant, perquè les cases s’han renovat, s’han rehabilitat façanes... En termes generals, no hi ha hagut un interès per part de l’administració pública en preservar o posar en valor algunes d’aquestes empremtes com a bé patrimonial”, apunta Maite Hernández, de l’empresa Terra Enllà, especialitzada en rutes guiades pels escenaris de la batalla de l’Ebre.
Creus i monòlits, vencedors i vençuts
Acabada la guerra, l’espai públic va quedar envaït de signes, emblemes, senyals, icones, monòlits i monuments que, en alguns casos, van impulsar entitats i associacions en honor a la memòria dels seus morts, del bàndol franquista, i altres, la majoria, es van plantar pel propi règim vencedor com a elements propagandístics al servei i glòria de la ideologia franquista. Durant dècades van perviure creus i monòlits per marcar indrets de mort o de cruents atacs, i encara en resten.
El monòlit de la 4ª Divisió de Navarra, a Prat de Compte; el de Punta Targa i la Creu del Terç de Montserrat, a Vilalba; el que honora les tropes dels italians morts a les afores del cementeri de Caseres o les esteles funeràries de la Legió Cóndor en són exemples, per bé que ara són vistos més com a vestigis històrics que altra cosa. Conviuen amb testimonis amb monuments a la Pau com l’erigit a la cota 705, a Pàndols, on cada any es reunixen els cada cop menys supervivents de la Lleva del Biberó.
El franquisme també va deixar el jou i les fletxes a les façanes de les cases reconstruïdes, fins i tot a les tapes de les clavegueres, però si algun monument encara seguix remenant ferides és l’enclavat al mig de l’Ebre, a Tortosa. Este, al contrari que la creu existent fins fa ben poc a la plaça de l’Església de Vilalba dels Arcs, la que custodiava el turó de la Torreta a Sant Carles de la Ràpita o que el monòlit que guardava en lloc de comandament de Franco al Coll del Moro, tots ells retirats en l’últim any, persistix en teoria amb l'aval d'una consulta ciutadana que va demanar la seua “reinterpretació”. “Este monument evidencia que el franquisme no està superat del tot. Una creu nazi al mig d’una plaça de Berlín no es debat, el feixisme no es debat, s’elimina”, afirma Roger Heredia.
Cap a la fi d’un relat incomplert
Després d'una transició basada en el silenci, no va ser fins l’any 2007 que es va aprovar a la Llei de la Memòria Històrica i la Llei del Memorial Democràtic a Catalunya, la institució publica de la Generalitat encarregada de vetllar pel respecte als drets humans, que naixia com a instrument per desenvolupar una política pública de memòria. Sis anys abans, el 2001, a iniciativa de diferents ens locals del territori, va néixer el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, que amb el temps ha incorporat nous membres, entre ells la Generalitat, que han permès estendre la xarxa d'espais fins a 15 municipis de les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.
La línia de treball del Comebe ha donat lloc a la recuperació i senyalització dels Espais de la Batalla de l'Ebre, un actiu de turisme cultural i de memòria de primer ordre tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. El Comebe gestiona una vintena d’espais històrics presents al territori, com algunes de les trinxeres, memorials, refugis i búnquers citats en este reportatge. A més, ha obert al públic cinc centres d’interpretació, que funcionen com a espais museïtzats distribuïts per pobles de la Terra Alta. Són el Centre 115 dies a Corbera d’Ebre; el CI Hospitals de Sang a Batea, el CI Internacionals a l’Ebre a la Fatarella, les Veus del Front al Pinell de Brai i Soldats a les Trinxeres a Vilalba dels Arcs.
Este cap de setmana, Corbera d’Ebre és l’epicentre de l’acte commemoratiu del 80è aniversari de l'inici de la Batalla de l'Ebre, organitzat per la Direcció General de Memòria Democràtica, l’Ajuntament de Corbera d'Ebre i l’Associació del Poble Vell de Corbera d'Ebre. Cada any, alguns més sonants que altres, hi ha qui commemora el pas del temps després de la confrontació bèl·lica. És una altra de les aportacions de la democràcia, les accions de restitució de la memòria històrica vista en perspectiva, la possibilitat de retrobar-se, retre honors, recordar i apel·lar a la pau.
I no s’esvairà mentre sota la pell resseca hi haja ossos enterrats sense nom, desapareguts que no s’han volgut trobar. Vistes des de l’aire, s’hi veuen com si fossen talls de navalla en el terreny les trinxeres on s’amagaven els combatents vuitanta anys enrere. Com bolets de pedra, búnquers estratègicament ubicats a les carenes amb bones vistes. Sota terra, els refugis on es protegia la població a toc de sirena quan arribaven els bombardejos, i fosses, localitzades algunes, perdudes unes altres, on s’han assecat les víctimes sense identificar.
Projectils... i també monuments
Resten també marques dels impactes de projectils a les façanes, cases derruïdes per les bombes. La petjada de la postguerra també hi queda encara en alguns monuments, creus i monòlits escampats entre camins o ben visibles al mig del riu. La democràcia ha format els seus espais amb equipaments erigits per ajudar a interpretar allò que allí va succeir. També a la memòria, secrets que provoquen silencis que, això sí, es van trencant, i totes les ferides més doloroses que seguiran supurant mentre els descendents no tinguen identificades i salvades les restes dels seus morts caiguts al camp de batalla.
“A la Terra Alta durant dècades s’hi ha estès simbòlicament un drap, per no veure els cossos que encara estan en superfície, i per tapar les fosses que estan per obrir, en este sentit encara som a la casella de sortida, i esta petjada, la psicològica, és la més pendent al cap de vuitanta anys; no es tancarà la ferida fins que no obrim les fosses, identifiquem els morts, i tornem els cossos a les famílies”. Així de contundent s’expressa Roger Heredia, impulsor del Banc d'ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. La seua història familiar és la de molts. Una fotografia en blanc i negre, al menjador, amb un rostre del qual l'àvia no en va voler parlar durant anys. Ella en té ja 88 i és el Roger l'entestat en recuperar d’algun bancal les restes del seu besavi, Jaume Guinau, abatut per un morter a la Batalla de l’Ebre.
"A la Terra Alta s'hi ha estès un drap per tapar-ho tot, i la ferida no es tancarà fins que s'obrin les fosses, identifiquen els morts i es tornen a les famílies", diu Roger Heredia
Ja fa tretze anys, això sí, que es va inaugurar als peus de l'ermita de Sant Bartomeu l’Ossera Memorial de les Camposines, concebuda com un monument i homenatge a tots els participants a la batalla. S’hi van dipositant les restes dels soldats que apareixen al territori, però la feina queda truncada. Continuen sent restes sense nom, línies familiars que es perden en un mausoleu. El neguit continua sota terra. Ara fa més d’un any es va presentar a la Fatarella l’estudi de geolocalització de fosses comunes de la Guerra Civil a la comarca del Priorat i les Terres de l’Ebre realitzat per la Universitat Rovira i Virgili (URV) per encàrrec del departament d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència de la Generalitat.
El Memorial de les Camposines, un espai de dol i dignificació a la Fatarella Foto: Josep M Montaner
En total, es van incorporar al mapa 123 noves fosses (69 de confirmades i 54 de probables), que feien pujar a 495 les fosses de la Guerra Civil i la repressió franquista al conjunt de Catalunya. Més d’un any després, el catedràtic d’història de la URV i responsable de l’estudi Josep Sánchez Cervelló, afirma que “resulta decebedor que després de tota la feina feta, s’haja fet tan poca cosa des de la direcció general de Memòria per recuperar les restes, de fet només s’ha actuat sobre una fossa, a Miravet, i res més”, lamenta. “És evident que per les nostres arrels judeocristianes, existeix la necessitat de retrobar els morts, identificar-los i donar-los una sepultura digna, no s’està fent bé”, apunta Sánchez Cervelló.
Serps de ciment i formigó, línies fortificades
Més enllà de la petjada psicològica, hi ha la física. El paisatge agrícola que va quedar per sempre gravat a la memòria dels soldats ha variat molt poc. No hi grans carreteres ni infraestructures que hagen desfigurat l'escenari de la batalla, amb una excepció ben palesa: els parcs eòlics que impacten a l’horitzó com si fossen creus gegantines.
El territori seguix travessat per les línies defensives més fortificades, construïdes en ciment i formigó. La Línia del Cinca és anterior a la Batalla de l’Ebre. La van construir el Comitè Central de Milícies Antifranquistes i la Generalitat l’agost del 36, a l’inici de la guerra, i s’escampa des del Port als Pirineus. La línia fortificada de la Fatarella construïda per l’exèrcit republicà l’estiu del 38 i descoberta el 2005 guarda una quinzena de búnquers en els seus 33 quilòmetres de longitud fins a Riba-roja d’Ebre. També a primera línia de riu, al terme d’Ascó, s’hi conserva una línia fortificada construïda per l’exèrcit franquista que tenia un doble objectiu: controlar la zona propera a l'Ebre per impedir un possible atac republicà i defensar la via del ferrocarril, una pretensió que va fracassar perquè els republicans la van ocupar sense massa resistència.
130 quilòmetres de trinxeres en només tres termes municipals
“Més enllà d’estes fortificacions compactes, la guerra va portar al territori nombroses construccions efímeres, moltes d’elles fetes amb fustes i pedra seca, i estes sí que s’han desdibuixat, per bé que s’han anat fent en els últims anys intervencions que permeten visitar espais senyalitzats i amb els accessos ben habilitats”, explica David Tormo, director del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre (Comebe).
Trinxeres de la Punta del Duc a la Pobla de Massaluca Foto: Josep M Montaner
El propi Consorci ha inventariat 130 quilòmetres de trinxeres només als termes de Corbera d’Ebre, Vilalba dels Arcs i la Fatarella. Entre els espais històrics visitables, trobem les trinxeres de Berrús, a Riba-roja d’Ebre, les de la Punta del Duc, a la Pobla de Massaluca, les dels Barrancs de Vilalba dels Arcs, les Devees a la Fatarella, totes elles recuperades i gestionades pel Comebe. A més, l’Associació Cota 402 gestiona les trinxeres que porten el seu nom; el Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre les del Mas d’en Grau, a Gandesa, i l’Associació Lo Riu la línia fortificada de la Fatarella, que inclou el campament del XV Cos d’Exèrcit de l’Ebre, comandat pel tinent coronel Manuel Tagüeña. Estes només pel que fa al front immediat de la batalla, perquè si ens allunyem de l’epicentre, en trobarem més a Xerta o Vinallop. I entre les trinxeres, pous de tirador i refugis escampats arreu, alguns dels quals encara dempeus.
L'escenari de la batalla es va atrinxerar i les poques infraestructures que s'han fet a la Terra Alta encara permeten seguir-ne perfectament el rastre
“Hem de pensar que un cop va acabar l’etapa ofensiva de la batalla, l’1 d’agost, es va fortificar en profunditat i en va resultat tot un territori atrinxerat”, explica Tormo. Moltes van durar poc, allà on va ser més abusiva l’ofensiva, amb hores i hores de bombardejos que van acabar destruint-les i desfigurant el terreny.
Entre les construccions efímeres que han perviscut en el temps –cal tenir en compte que algunes es van fer de fusta i pedra i sec, i s’han anat perdent-, trobarem també entre els espais històrics llocs de comandament com el Coll del Moro, a Gandesa, des d’on el general Franco va dirigir la tercera ofensiva contra les defenses republicanes el setembre de 1938; forts com el de Milet i el d’en Blario, a la línia defensiva d’Algars; i miradors com el del Bassot, a Vilalba dels Arcs, escenari d’intensos combats entre el 25 i el 29 de juliol i on Les tropes franquistes de la 50a divisió van resistir el duríssim assalt republicà a la població, deixant les empremtes de la guerra a bona part del nucli urbà, ben visibles encara avui.
Restes de pobles bombardejats i impactes de metralla
Però si fins ara ens hem quedat al camp, què ha passat als espais urbans? Fins a quin punt es conserva l’empremta de la batalla? La duresa dels combats sobre els pobles queda, però, ben palesa al Poble Vell de Corbera d’Ebre, emblema de la destrucció. Al tossal de la Muntera, entre les runes degradades del poble arrasat per les bombes i la metralla, s’hi masteguen els silencis que conviden a la reflexió. Les Cases Caigudes, al Pinell de Brai, són exemple de l'estat en què van quedar alguns nuclis de la rereguarda republicana després dels combats. Com que la població acollia serveis d'intendència, sanitaris i de descans, va ser objectiu prioritari per a l'aviació i l'artilleria franquista, i aquí en veureu encara ara els efectes.
Altres vestigis als nuclis urbans són menys visibles. Les façanes d’algunes cases, per exemple al carrers Sant Antoni o Major de Vilalba, o en altres de Gandesa, conserven els impactes de la metralla que es va clavar a les memòries. “Així com en el paisatge no s’ha esborrat en part la petjada de la guerra, a les poblacions sí que s’ha anat modificant, perquè les cases s’han renovat, s’han rehabilitat façanes... En termes generals, no hi ha hagut un interès per part de l’administració pública en preservar o posar en valor algunes d’aquestes empremtes com a bé patrimonial”, apunta Maite Hernández, de l’empresa Terra Enllà, especialitzada en rutes guiades pels escenaris de la batalla de l’Ebre.
Monument a les Brigades Internacionals que es va construir el 1938 a la serra de Pàndols Foto: Josep M Montaner
Creus i monòlits, vencedors i vençuts
Acabada la guerra, l’espai públic va quedar envaït de signes, emblemes, senyals, icones, monòlits i monuments que, en alguns casos, van impulsar entitats i associacions en honor a la memòria dels seus morts, del bàndol franquista, i altres, la majoria, es van plantar pel propi règim vencedor com a elements propagandístics al servei i glòria de la ideologia franquista. Durant dècades van perviure creus i monòlits per marcar indrets de mort o de cruents atacs, i encara en resten.
Al paisatge la petjada es nota, als nuclis urbans no hi hagut interès a conservar-la com un exercici de memòria
El monòlit de la 4ª Divisió de Navarra, a Prat de Compte; el de Punta Targa i la Creu del Terç de Montserrat, a Vilalba; el que honora les tropes dels italians morts a les afores del cementeri de Caseres o les esteles funeràries de la Legió Cóndor en són exemples, per bé que ara són vistos més com a vestigis històrics que altra cosa. Conviuen amb testimonis amb monuments a la Pau com l’erigit a la cota 705, a Pàndols, on cada any es reunixen els cada cop menys supervivents de la Lleva del Biberó.
El franquisme també va deixar el jou i les fletxes a les façanes de les cases reconstruïdes, fins i tot a les tapes de les clavegueres, però si algun monument encara seguix remenant ferides és l’enclavat al mig de l’Ebre, a Tortosa. Este, al contrari que la creu existent fins fa ben poc a la plaça de l’Església de Vilalba dels Arcs, la que custodiava el turó de la Torreta a Sant Carles de la Ràpita o que el monòlit que guardava en lloc de comandament de Franco al Coll del Moro, tots ells retirats en l’últim any, persistix en teoria amb l'aval d'una consulta ciutadana que va demanar la seua “reinterpretació”. “Este monument evidencia que el franquisme no està superat del tot. Una creu nazi al mig d’una plaça de Berlín no es debat, el feixisme no es debat, s’elimina”, afirma Roger Heredia.
Cap a la fi d’un relat incomplert
Després d'una transició basada en el silenci, no va ser fins l’any 2007 que es va aprovar a la Llei de la Memòria Històrica i la Llei del Memorial Democràtic a Catalunya, la institució publica de la Generalitat encarregada de vetllar pel respecte als drets humans, que naixia com a instrument per desenvolupar una política pública de memòria. Sis anys abans, el 2001, a iniciativa de diferents ens locals del territori, va néixer el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre, que amb el temps ha incorporat nous membres, entre ells la Generalitat, que han permès estendre la xarxa d'espais fins a 15 municipis de les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.
Un detall del memorial de les Camposines de Fatarella Foto: Josep M Montaner
La línia de treball del Comebe ha donat lloc a la recuperació i senyalització dels Espais de la Batalla de l'Ebre, un actiu de turisme cultural i de memòria de primer ordre tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. El Comebe gestiona una vintena d’espais històrics presents al territori, com algunes de les trinxeres, memorials, refugis i búnquers citats en este reportatge. A més, ha obert al públic cinc centres d’interpretació, que funcionen com a espais museïtzats distribuïts per pobles de la Terra Alta. Són el Centre 115 dies a Corbera d’Ebre; el CI Hospitals de Sang a Batea, el CI Internacionals a l’Ebre a la Fatarella, les Veus del Front al Pinell de Brai i Soldats a les Trinxeres a Vilalba dels Arcs.
El Comebe gestiona una vintena d'espais històrics presents al territori com algunes trinxeres, memorials, refugis i búnquers
Este cap de setmana, Corbera d’Ebre és l’epicentre de l’acte commemoratiu del 80è aniversari de l'inici de la Batalla de l'Ebre, organitzat per la Direcció General de Memòria Democràtica, l’Ajuntament de Corbera d'Ebre i l’Associació del Poble Vell de Corbera d'Ebre. Cada any, alguns més sonants que altres, hi ha qui commemora el pas del temps després de la confrontació bèl·lica. És una altra de les aportacions de la democràcia, les accions de restitució de la memòria històrica vista en perspectiva, la possibilitat de retrobar-se, retre honors, recordar i apel·lar a la pau.
Acte institucional de commemoració dels 80 anys de la Batalla a l'Església vella de Corbera Foto: Josep M Montaner