14
de juny
del
2018
Actualitzat
a les
16:24h
A partir del 1450, Europa es va veure assotada per una onada de persecucions a la que s’ha aglutinat sota el fenomen de la Cacera de bruixes. Fins gairebé la fi de l’època moderna, unes 60.000 dones van ser executades sense un judici legítim, acusades de provocar tempestes que arruïnaven les collites, practicar mal d’ull i assassinats, i reunir-se amb el diable.
La pervivència de l’estereotip de bruixa ha perviscut fins als nostres dies, estès a partir de la tradició popular, la literatura i el cinema. Però, qui eren realment estes dones? L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya i les Terres de l’Ebre que es podrà visitar al Museu de les Terres de l'Ebre fins al 29 de juliol, explica la gestació d’este procés durant l’Edat Mitjana i les rastres que han subsistit fins als nostres dies, posant especial èmfasis en la descontrucció dels tòpics i analitzant la seua evolució al llarg dels segles.
L’exposició, produïda pel Museu d’Història de Catalunya, compta amb nous panells en la seva itinerància a Amposta gràcies a la recerca duta a terme pel Museu de les Terres de l’Ebre. La mostra s’ha complementat i ampliat amb l’estudi del fenomen en este territori i la seua manifestació a diferents pobles i ciutats, tot incorporant nous processos i noms que permeten identificar un substrat comú arreu del Principat.
A les Terres de l’Ebre, ja durant l’Edat Mitjana, els documents ens relaten l’existència de dones que duien a terme pràctiques amb influències paganes. Encara que en aquell moment no van ser perseguides ferotgement, a finals d’aquell període s’aniria gestant la superstició que esdevindria clau per a la cacera de bruixes dels segles posteriors.
La gran repressió contra estes pràctiques apareixeria arreu del Principat durant l’època moderna, i les Terres de l’Ebre no en serien una excepció. De ser considerades inofensives van passar a convertir-se en activitats d’inspiració diabòlica, l’execució de les quals havia de ser castigada severament.
En este context, al tram final de l’Ebre trobem processos de persecució contra bruixes ja al segle XVI, que s’estengueren fins a gairebé finals del XVIII. Com a puntualització, cal assenyalar que en la majoria dels casos les dones foren acusades pels seus propis veïns, els quals les culpaven de les males collites, les malalties o les tempestes. Si acabaven en mans de les institucions legislatives locals, els esperaven una sèrie de tortures que acabarien en l’autoacusació i la mort a la forca. En canvi, si el procés arribava a la Inquisició les penes acostumaven a ser més lleus, com l’expulsió del territori o la presa de béns.
És justament en este moment en el que la documentació trobada fins ara ens permet constatar que fou el període més virulent arreu del territori, amb referències a bruixes d’Amposta, Tortosa, Godall i Arnes i, també a comarques veïnes a vil·les com Sant Mateu i Benicarló.
Però cap a finals del segle XVIII i amb l’arribada de l’època contemporània, este fenomen quedà relegat a segon terme i fins a dia d’avui ha perviscut la llegenda en la memòria oral i en topònims de les Terres de l’Ebre. És així com trobem nombroses referències a llegendes sobre, per exemple, les bruixes de Miravet, o llocs com la cova de les Bruixes a Ulldecona, la roca de la Bruixeta a Vinebre, el barranc de les Bruixes a Jesús o la roca de la Bruixa d’Ascó.
La pervivència de l’estereotip de bruixa ha perviscut fins als nostres dies, estès a partir de la tradició popular, la literatura i el cinema. Però, qui eren realment estes dones? L’exposició Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya i les Terres de l’Ebre que es podrà visitar al Museu de les Terres de l'Ebre fins al 29 de juliol, explica la gestació d’este procés durant l’Edat Mitjana i les rastres que han subsistit fins als nostres dies, posant especial èmfasis en la descontrucció dels tòpics i analitzant la seua evolució al llarg dels segles.
L’exposició, produïda pel Museu d’Història de Catalunya, compta amb nous panells en la seva itinerància a Amposta gràcies a la recerca duta a terme pel Museu de les Terres de l’Ebre. La mostra s’ha complementat i ampliat amb l’estudi del fenomen en este territori i la seua manifestació a diferents pobles i ciutats, tot incorporant nous processos i noms que permeten identificar un substrat comú arreu del Principat.
A les Terres de l’Ebre, ja durant l’Edat Mitjana, els documents ens relaten l’existència de dones que duien a terme pràctiques amb influències paganes. Encara que en aquell moment no van ser perseguides ferotgement, a finals d’aquell període s’aniria gestant la superstició que esdevindria clau per a la cacera de bruixes dels segles posteriors.
La gran repressió contra estes pràctiques apareixeria arreu del Principat durant l’època moderna, i les Terres de l’Ebre no en serien una excepció. De ser considerades inofensives van passar a convertir-se en activitats d’inspiració diabòlica, l’execució de les quals havia de ser castigada severament.
En este context, al tram final de l’Ebre trobem processos de persecució contra bruixes ja al segle XVI, que s’estengueren fins a gairebé finals del XVIII. Com a puntualització, cal assenyalar que en la majoria dels casos les dones foren acusades pels seus propis veïns, els quals les culpaven de les males collites, les malalties o les tempestes. Si acabaven en mans de les institucions legislatives locals, els esperaven una sèrie de tortures que acabarien en l’autoacusació i la mort a la forca. En canvi, si el procés arribava a la Inquisició les penes acostumaven a ser més lleus, com l’expulsió del territori o la presa de béns.
És justament en este moment en el que la documentació trobada fins ara ens permet constatar que fou el període més virulent arreu del territori, amb referències a bruixes d’Amposta, Tortosa, Godall i Arnes i, també a comarques veïnes a vil·les com Sant Mateu i Benicarló.
Però cap a finals del segle XVIII i amb l’arribada de l’època contemporània, este fenomen quedà relegat a segon terme i fins a dia d’avui ha perviscut la llegenda en la memòria oral i en topònims de les Terres de l’Ebre. És així com trobem nombroses referències a llegendes sobre, per exemple, les bruixes de Miravet, o llocs com la cova de les Bruixes a Ulldecona, la roca de la Bruixeta a Vinebre, el barranc de les Bruixes a Jesús o la roca de la Bruixa d’Ascó.