«Hem après que la República no es proclama, sinó que es construeix i es guanya pam a pam»

Han passat 6 mesos des de l’aplicació del 155, quatre des de les eleccions del 21-D. Mentrestant, l’independentisme es debat sobre si encara pot exprimir la via d’una investidura telemàtica de Puigdemont abans de la data límit del 22 de maig o si cal posar ja sobre la taula el ‘pla D’ per investir un president “provisional”. El del diputat Ernest Maragall ha estat un dels noms que ha arribat a sonar com a presidenciable. Exconseller de la Generalitat amb José Montilla i un dels històrics – i fundador- que va acabar abandonant el PSC, el seu és un dels exemples de com ERC ha apostat per ampliar l’espectre independentista cap a l’esquerra. “Ampliar la base”, és un dels mantres que els republicans han repetit en les darreres setmanes. En aquesta línia, Maragall veu amb molt bons ulls obrir diàleg amb els comuns de Xavier Domènech. Assegura, a més, que l’aposta per un referèndum pactat pot esdevenir una de les solucions al conflicte.

Queda menys d’un mes per esgotar el termini per investir un president de la Generalitat. Fins ara s’han presentat 3 candidats tombats pels estaments judicials. Quin ha de ser ara el pla?
El pla és fer-ho, prendre les decisions, posar el país en marxa, governar i, si pot ser, fer-ho sense abusar d’aquest factor escàs que és diu temps. Tendim a posar-nos problemes a nosaltres mateixos i fins a cert punt és lògic que hi hagi diverses fórmules o que JxCat pensi quina és la millor manera de gestionar aquest temps i que des d’ERC ho visquem amb un xic més de ganes de tirar endavant. Tinguem clar, però, que qui condiciona el temps és l’Estat i la negació sistemàtica dels nostres drets. Aquesta és la raó principal, la resta són legítimes maneres diferents de veure la mateixa qüestió. Per això, és encara més necessari que tot això ho fem mantenint la unitat de l’espai republicà i trobant la millor via per fer-ho el més ràpidament possible.

Això passa per recuperar la candidatura de Puigdemont o buscar un pla D?
A mi em sembla que és més important que puguem efectivament tenir,... bé, la paraula ‘efectivament’ l’hem gastada i cremada tant que la retiro. El que no retiro és la necessitat de governar, també tenint en compte la situació del conjunt del país i els efectes del 155 i la situació dels presoners i exiliats que reclamen que hi hagi una interlocució institucional activa i potent que pugui dur a terme les accions amb l’objectiu que guanyar la batalla de la seva llibertat. El país demana ser governat, hi ha mil coses que demanen resposta i acció de govern.

"L’únic que no podem fer és quedar-nos lligats d’una sola idea, d’una sola via, d’una sola persona, perquè amb això facilitem l’acció dels adversaris"

Què en pensa de la intenció de Puigdemont d'esgotar terminis?
L’important és que acabi bé. Crec que hem de tenir respecte al dret i la legitimitat del president Puigdemont per intentar per tots els mitjans ser investit, perquè és el que li correspon. A partir d’aquí podem analitzar totes les circumstàncies i quina és la millor sortida. L’únic que no podem fer és quedar-nos lligats d’una sola idea, d’una sola via, d’una sola persona, perquè amb això facilitem l’acció dels adversaris. Hem de demostrar capacitat de trobar sortides.

El seu nom va sonar fa unes setmanes com a possible president. Acceptaria la proposta si fos el cas?
Ni m’ho he arribat a plantejar. He escoltat aquest soroll. Quan no hi ha decisions, ni cap dada, ni cap informació, apareix un soroll natural dels propis mitjans o d’un o altre interès polític, res més. A més, diguem-ho clar, els votants són els que són i JxCat com a grup té natural prioritat per decidir a qui proposa, com ha fet fins ara. En qualsevol cas, els hi correspon a ells.

És per això que fins ara ERC no ha plantejat obertament cap candidat a la presidència?
Sí, perquè ERC respecta les dades que la democràcia ens va aportar el 21-D i els legítims drets que corresponen a uns i altres. Això no vol dir que siguem indiferents,... el que estem més aviat és impacients, perquè sabem què vol dir tenir un país sense institucions, sabem el que vol dir el cost de l’aplicació sistemàtica del 155, sabem el què vol dir que es pugui acabar veient com a normal l’existència de 16 presoners i exiliats,...

En les darreres setmanes ERC ha insistit en la idea que cal investir al més aviat possible un Govern efectiu per poder aixecar el 155, per una banda, i, per l’altra, que també cal ampliar la base social de l’independentisme. Ampliar esta base passa per una entesa amb els comuns?
Crec que ampliar la base, vol dir això, ampliar la base, treballar. Per a això també són necessàries les institucions, el Govern, i aquesta és una situació expressada clarament des d’ERC, però que jo crec que hauríem d’entendre tots, també els companys de JxCat, també els companys de la CUP. A tots ens pertoca una part d’aquesta feina d’ampliació, de guanyar-nos el respecte i la convicció de molts ciutadans que potser fins ara , més o menys induïts, més o menys condicionats o fins i tot coaccionats poden haver reaccionat prenent distància o manifestant discrepància respecte el projecte d’emancipació i el projecte republicà.

Aquesta és una feina que l’hem de fer tots i és obvi que l’espai dels comuns com a tal hi és, com a espai ciutadà que no és tancat ni definit, però és un espai sociològic com ho pot ser el socialista o com ho pot ser la situació de persones que han votat C’s en les últimes eleccions  i que no podem donar per perduts en absolut, al contrari. Se’ns acusa moltes vegades que volem partir un país per la meitat i és el contrari. El que no podem perdre és l’ambició de construir una societat, unes institucions, una república pensant en cadascun dels 7 milions i mig de ciutadans d’aquest país, si no, no tindria sentit.

"La via d’un eventual diàleg institucional -amb o sense mediació externa que probablement serà necessària- pot representar una millor solució per a tots"

Apostar per esta via comporta abandonar definitivament la unilateralitat?
És que això no depèn tant de que ho decidim aixi,... seria una mica simplista plantejar un tema com si això fora una cosa que es podés triar una via o una altra en el terrenys de les decisions institucionals centrals. Després de l’1-O i tot el que va representar i molt especialment després del 21-D, que van ser eleccions imposades i condicionades, ens donen un mapa polític que és el que és i ens donen la mesura de la nostra força que és una majoria parlamentària i l’evidència que hi ha una majoria social per guanyar si volem tirar endavant el concepte ‘República’. Ho hem de fer des d’on hem arribat. No cal parar ni tirar enrere. Hem arribat fins aquí, que és on mai havíem arribat, i per això volem un Govern que representi el punt on hem arribat, que és l’1-O i 21-D des d’aquesta base fonamental i sense renunciar a res, sense rendir-nos davant de cap imposició, sense acceptar cap limitació afegida de l’Estat, hem de seguir treballant i plantejant per les vies pacífiques i
democràtiques el mateix objectiu que ens ha dut fins aquí.

Això també vol dir ara afegir més explícitament una dimensió que fins ara no havia estat tant present i que ara ho està, que és una dimensió internacional i europea. La via d’un eventual diàleg institucional -amb o sense mediació externa que probablement serà necessària- pot representar una millor solució per a tots, també per als nostres objectius de país.

I pel que fa a la reversió dels efectes del 155, cal mentalitzar-nos i mentalitzar la gent de que un cop format Govern, caldrà temps, no sé si fins i tot anys, per poder tornar les institucions a l’estat previ de l’aplicació del 155?
Per tornar a l’estat previ al 155 no crec que s’hagi d’esperar anys, no hauríem d’esperar anys. Hauríem d’esperar a que fos quasi immediat a cavall del ple funcionament de les institucions, és a dir, Govern, Parlament,... etc. És ben probable que això inclogui un grau o altre de pols i de tensió oberta amb l’Estat. Però això ni ens ha d’aturar ni renunciar a res. L’Oriol Junqueras ha dit més d’un cop les últimes setmanes que cal “mirada llarga”, “llums llargues”. I això vol dir saber exactament el punt en el que estem, vol dir no renunciar ni retrocedir, però vol dir també saber com ens acostem a l’objectiu treballant en totes les vies a la vegada. En l’ampliació de la base social, en la governació del país i en la via de la internacionalització en l’obertura de vies de diàleg i relació amb l’Estat. Si fem bé les tres coses, l’objectiu final estarà més a prop.

Aquesta necessitat que sembla que tenim en haver de saber quan passaran les coses em sembla que és un error que ja vam cometre quan vam dir “abans de tal dia... ha de passar això i això”. Allò important és que estiguem junts en una determinada direcció. Ens hem d’exigir un replantejament de llums llargues i més objectivament ambiciós i solvent, no tant d’impuls i entusiasme. Em aprés que la República no es proclama, sinó que es construeix i es guanya pam a pam.
 
I en este sentit, quin ha de ser l'objectiu d'aquesta legislatura? S'ha d'apostar per un referèndum acordat encara que no es tracti d'una possibilitat a curt o mitjà termini?
Aquest és una de les concrecions possibles, però no té per què ser la única. En qualsevol cas, quan arribi el moment en el que sigui plantejable una nova verificació democràtica de la voluntat dels catalans hem d’haver fet una bona part de la feina que abans dèiem i, per tant, que hi puguem anar no només amb la confiança sinó amb la legítima ambició de que això és verifiqui en termes de claredat democràtica favorable. Hem pres 4 vegades el pols democràtic a la ciutadania en els últims 3 anys i mig, i en cadascuna de les eleccions hem anat un xic més enllà. Ara sabem que hi hem d’acabar anant encara més enllà, sabem que està a les nostres mans i que volem fer-ho malgrat i resistint tota la repressió que hem sofert fins ara i  aspirant a trobar un escenari que ens garanteixi el retorn a  una normalitat democràtica real. Si això passa i creem un marc de relació democràtica acceptable amb l’Estat, amb més probabilitats estarem en condicions d’assolir el nostre projecte de República de fer-lo entendre, de fer-lo convincent i volgut per molta més gent de la que hi ha en aquests moments. 

"Un referèndum pactat seria la solució, sí. O també un referèndum en què l’Estat hagués formulat la seva millor oferta, si és que en té"

Va ser un error la DUI del 27 d'octubre si no s'estava prou preparat per implementar la República?
No és un problema d’errors. Es va dur un procés d’una netedat i d’una claredat que alguns han qualificat d’ingenuïtat, amb unes determinades hipòtesis de capteniment democràtic de totes les parts. Si l’error és no haver comptat amb la brutalitat de l’Estat, prefereixo haver comès aquest error que qualsevol altre. Això no vol dir ni que l’haguem de cometre'l una segona vegada, tenim un aprenentatge fet. Per això el canvi que s’ha produït a Europa és tant important. Sense l’1-O no hi hauria hagut repressió, sense repressió no hi hauria evidència antidemocràtica de l’Estat i no hi hauria l’inici de victòries judicials i democràtiques arreu d’Europa en suport de la causa democràtica catalana, no ja de la independència. Són errors sí, però ens han permès obrir aquest nou horitzó.

Vist des de la perspectiva actual, creu que es pot fer valer d’una manera efectiva el mandat de l’1 d’octubre?
L’1-O té la immensa virtut de veure una societat compromesa i apassionadament implicada. L’Estat va perdre aquest batalla, però va fer impossible que es verifiquessin tots els elements que li demanem a un referèndum democràtic. Això no disminueix ni un gram la qualitat ni l’èxit d’aquell dia, però en canvi demana poder tornar a fer-ho amb les degudes condicions i amb claredat d’opcions. Un referèndum pactat seria la solució, sí. O també un referèndum en què l’Estat hagués formulat la seva millor oferta, si és que en té, que la podéssim contrastar amb l’alternativa de l’oferta de la República que ja és perfectament sobre la taula. Aquesta seria la solució natural, seria la solució escocesa o quebequesa. A Escòcia van acabar discutint entre independència o ‘devolution’. El camí està obert i les diverses fórmules possibles també estan clares. 

"A mi em sembla que l’entesa amb els comuns és fonamental i absolutament imprescindible"

Xavier Domènech (Cat en Comú -Podem) va explicar fa uns dies a TV3 que està parlant amb tots els partits sobre la seva proposta de formar un govern d'independents. Està parlant amb vostès?
No en tinc coneixement directe, però espero que sí. A mi em sembla bé que hi hagi mecanismes de diàleg amb tothom i, a mi, molt especialment amb aquesta. Tant de bo trobéssim fórmules d’entesa. En aquets moments hi ha una urgència, que és l’entesa en el front democràtic. Em sembla que la iniciativa del president Torrent és molt important en aquests moments. El que hem de fer és concretar-la i donar-li visibilitat i aplicar-la. En aquest terreny, a mi em sembla que l’entesa amb els comuns és fonamental i absolutament imprescindible. Si això, a més, arriba a un govern d’independents, s’hauria de veure amb claredat amb quins termes es planteja i amb quins termes es fa sense excloure a ningú, sumant gent, amb quin programa de mínims,... etc. És ben legítim que tot això es plategi i s’estudiï atentament i es contrasti amb totes les parts.

I del paper del PSC què en pensa? Què n'opina sobre el fet que sigui capaç d'assistir a una manifestació de Societat Civil Catalana però no a una promoguda per sindicats i entitats per demanar l'alliberament dels presos polítics?
Uf, cal que respongui això?
Clar que clar, ho dic retòricament, perquè és ben obvi que és difícil d’entrar en el plantejament aquest, difícil per mi, vaja. La primera reacció és d’incredulitat, com és possible?  Això també és un indicador de la profunditat de la dependència. De la pèrdua de personalitat pròpia en termes de societat política catalana i de la intensitat dels lligams amb els conceptes que estan situats amb aquesta incapacitat absoluta d’entendre la condició de Catalunya com a subjecte polític. Però és la seva decisió i és del tot legítim, ells saben quins interessos defensen i quina part de la societat expressen. Espero que vagin tornant un dia o altre. Que vagin tornant junts o d’un en un, tant se val.

Este divendres ha estat a Alcanar per explicar en una conferència els reptes de l’esquerra a Catalunya, quins són?
En bona part, el que hem anat dient en aquesta entrevista. Però també he explicat que hi ha una urgència de governació des del punt de vista d’abordar les desigualtats i els desequilibris profunds que avui ens caracteritzen. Tenim una colla de dades que avui ens diuen que no podem resignar-nos i acceptar algunes de les conseqüències de les polítiques econòmiques i socials de la gran coalició europea i de la dreta espanyola, amb la major o menor complicitat del socialistes, per cert, que han acabat significant que tinguem nivells de precarietat, de pobresa, de problemes gravíssims en el cam de l’habitatge, de la formació, del treball,... Per triar una dada, us diria que hi ha més treballadors en actiu per sota del llindar de la pobresa reconegut internacionalment a Catalunya, que aturats per sota d’aquest llindar en d’altres regions espanyoles, cosa que ens dóna idea de la situació. És a dir, tenim menys atur, però més desigualtat i és obvi que això està relacionat amb els temes de dèficit fiscal i dels instruments reals que tenim a les nostres mans, però això no és, ni pot ser ni un motiu de resignació ni de renúncia i, a més de guanyar la batalla grossa que ens permetrà disposar i decidit sobre els nostres recursos, aquí ens hem d’exigir gestionar els que tenim ara, per pocs que siguin, tenint en compte aquestes dades i capgirant les polítiques econòmiques. I crec que a aquí hi ha un terreny de treball per a les esquerres catalanes en el seu conjunt, que a més em sembla que té relació directa amb el concepte de fer República.