Versos contra «chapapote»

per Andreu Carranza, Flix, 14 de novembre de 2013 a les 21:20 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El rastre de la marea negra a Muxia, Costa da Morte Foto: Wikipedia

Amb la Fragata Ràpida Intrepido  vaig navegar per la Costa da Morte més d’un any. Estava destinat a la derrota del barco, m’agradava portar el timó, la canya. El capità ordenava: “Proa a la Torre de Hércules”, de la Coruña, el far construït pels romans, al segle I dC, el més antic del món. Movia el timó a bavor i estribord fins encarar la punta de llança de la nau a la famosa Torre, i així enfilaven la ria i entràvem a la base naval de la Graña.


        Aquella costa, la mateixa que el Prestige  va empastifar de chapapote , quitrà negre i llardós, ara farà onze anys. Quin desastre! Tots tenim imprès a la memòria les tètriques imatges, la densa onada de sutge, magma d’asfalt cobrint-ho tot, peixos esbudellats, aus amb les ales cobertes d’una catifa de mort i els ulls esfereïts sense comprendre res… Aquells paratges d’encant especial, convertits en un veritable infern dantesc. Me va costar molt poc enamorar-me d’aquell país, la seua gent i especialment del paisatge, vaig fer bones amistats a les ries baixes. Antiga terra de cels de plom, platges plenes de dones fermes buscant conquilles, o llaurant els camps o pasturant les vaques pels prats i les muntanyes ondulants i més verdes que el meu estimat riu Ebre. I els homes eren a la mar llunyana i nosaltres, mariners d’una fragata de guerra, saludàvem des de la derrota els percebeiros , que es jugaven la pell penjats per aquells abruptes penya-segats, a perill de morir esclafats per les impressionants onades. Un país cèltic, el gallec, i misteriós, de meigas , trasgos , corvos i queimadas a la platja, i de molt bons amics mariners i també de narradors del fantàstic com Àlvaro Cunqueiro a les Crónicas del Sochantre . Però sobretot Galícia és un país matriarcal. No és estrany que la poesia excel·leixi amb veu de mare, sensibilitat femenina, amb la veu de la Rosalia de Castro. Però les evocacions gairebé idíl·liques del record d’aquells anys de mariner, lluiten contra les dures imatges de les pantalles de televisió: milers de voluntaris amb granotes blanques netejant les pedres, les platges, grans roques, penya-segats... l’arena com es neteja? i les plomes de les aus? Però pitjor que el chapapote  és la taca negra que cobreix i ofega la justícia espanyola. Qui la netejarà?

         De tanta vergonya, de tanta indignació com sento per la justícia espanyola que ha deixat impunes als responsables de la catàstrofe del Prestige , que penso que la millor denúncia que em surt ara mateix és intentar posar-me dins de la veu de la poesia, dins dels ulls de la poeta, dins d’un dels seus poemes per descriure amb versos el terrible desastre humà, la catàstrofe de la justícia que encara és molt més gran que la del chapapote . He escollit aquest poema de Rosalia de Castro l’únic que escriu en castellà. Dicen que no hablan las plantas.  La veu lírica és un somni, una bogeria on es personifica la natura: plantes, moixons, astres, ones de la mar…

Dicen que no hablan las plantas, ni las fuentes, ni los pájaros,
Ni el onda con sus rumores, ni con su brillo los astros,


Lo dicen, pero no es cierto, pues siempre cuando yo paso,
De mí murmuran y exclaman:
—Ahí va la loca soñando.


Demano que la bogeria o el somni de la nostra veu es personifiqui i sigui també la paraula de tots aquells que no tenen veu: plantes, moixons, peixos morts, mar o platges per denunciar la pitjor de les taques, la de la justícia. 

 

Participació