Té només dos dents, una més gran que l'altra, i un somriure d'orella a orella. És gran i pesat i es protegix del fred amb una barretina i una manteta de quadres vermella, blava i groga. Així és el tió tortosí de Xavier Domènech. En braços del candidat de Catalunya en Comú recorrerà els 184 kilòmetres fins a Barcelona per obrir plegats, amb la seua famosa clau, una porta darrere de la qual hi haurà algú que el rebrà amb especial il·lusió: el seu fills de 5 anys.
"Li vaig dir que li portaria un regal ben gros quan tornés del viatge", explica entre figures de pessebres, decoració de boix grèvol, embotits que fan venir gana i dolços nadalencs. Quin viatge? Arrufa el nas i es posa, amb resignació, les mans a la butxaca. El viatge a Nova York. Era el regal d'aniversari de Domènech, que el passat 2 de desembre va fer 43 anys. Ell hi havia de ser, però Mariano Rajoy amb el seu 155 i la convocatòria de les eleccions va suspendre l'autonomia de Catalunya i també, per a ell, este viatge familiar de la seua agenda.
Passejar per un mercat nadalenc no és un format molt habitual en la campanya dels "comuns". El líder del PP, Xavier García Albiol, en canvi, hi està abonat. No hi ha mercat que es perda perquè li agrada ser el centre d'atenció i que el saluden -sempre i quan, clar està, no siga per criticar-lo-. Domènech, en canvi, no és el context en què se senta més còmode. A diferència de polítics com el candidat dels populars, es mostra tímid. De ben segur que li agradaria més passejar en l'anonimat com fan les desenes de persones que escodrinyen les parades. Com feia ell mateix fa poc més de dos anys, quan encara no havia decidit que faria el salt a la política ni es podia arribar a imaginar que hauria d'afrontar tres campanyes electorals en tan sols 24 mesos.
Càmeres a dreta i a esquerra, carrerons estrets de pedra, torrons i neules, gent que l'atura, periodistes que li demanen que mire a càmera, companys territorials del partit que li diuen ara una cosa ara una altra. No és fàcil ser candidat. Ell escolta, intercanvia salutacions, afirma amb el cap, mig somriu. Ho gestiona sense estridències. De reüll, però, es mira una de les botigues ambulants i finalment no renuncia a aturar-se per comprar una samarreta de la Cucafera de Tortosa que de ben segur també farà aplaudir el petit de casa.
"Arregle el país", li demana la dona que li lliura als braços el tió. Ell somriu i promet intentar-ho mentre es mira el tronc tortosí carregat d'il·lusió. “Com pesa!”, exclama. I probablement se l'imagina ja a en aquell racó de casa amb la seua manta i la seua barretina i amb un plat de mandarines a l'espera de rebre les garrotades nadalenques. Són els únics cops de bastó que, de ben segur, espera amb delit.
Domènech compra una samarreta de la Cucafera de Tortosa Foto: Sara González