«Estes persones moren al Mediterrani perquè hi ha polítics que dixen que es moren»

Fa unes setmanes enrere la Unió Europea va obtenir el Premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia, i la Laia se’n riu per no plorar. Ho va veure per twitter.

- En serio? Cada dia estan deixant morir un munt de persones al Mediterrani i li donen el premi a la concòrdia?- llença a l’aire, irònica.

Ella és la Laia Callau, calera i infermera a les urgències de l’Hospital sant Joan de Reus. Este juliol va convertir les seues vacances en una estança al mig del Mediterrani com a voluntària per la ONG catalana Open Arms, cercant persones naufragades en el seu trajecte migratori cap a Europa.

És dissabte i estem assegudes en un bar situat a dos passes del racó del Mediterrani que mulla l’Ametlla de Mar, on la Laia ha nascut i ha crescut. Un mar que aquí sosté barquetes de colors, però que en un altre lloc s’engoleix persones cada dia, a la deriva a sobre d’uns vaixells gairebé de joguina.

- Quan li van donar a Òscar Camps el Premi a Català de l’Any, amb el seu discurs vaig plorar molt. Va ser preciós, i em va començar a remoure. Després, al cap d’un temps, vaig veure que un company meu, metge, començava a col·laborar amb Open Arms, però llavors encara no portaven infermeria. Li vaig escriure per dir-li que quan necessitessin infermeria que comptessin amb mi.

I d’esta manera va ser que la Laia va agafar un avió i es va plantar al port de Malta -Open Arms hi té les embarcacions de rescat- per passar dos setmanes en alta mar.

- Com va ser el primer rescat?
- Uf – silenci- Aquell dia ser brutal.

El primer rescat va ser un diumenge i la Laia ja portava 3 dies a bord de l’Insignia, un vaixell d’uns 35 metres de llarg que ara lluix el nom d’Open Arms amb pintura vermella, però que abans va ser un antic remolcador, cedit per una empresa basca i restaurada per Open Arms. Eren les 8:00h del matí quan, des de Roma, els van avisar que hi havia dos embarcacions naufragant, i els van informar de les coordenades.

En aquell punt -com en qualsevol altre rescat- el procediment és el següent. El vaixell s’aproxima a les coordenades i, un cop divisa les embarcacions, s’envien dos llanxes amb socorristes i patró, que duen a terme el rescat, fent viatges de 40 en 40 persones. Mentrestant, la Laia i la metgessa reben la informació que els hi passen els tripulants: quantitat de d’homes, dones, nens, i si hi ha cadàvers. En aquell cas, no n’hi havia. Més de 300 persones van ser rescatades.

A mesura que els rescatats van pujant al vaixell, la Laia i la doctora fan una revisió mèdica “a ull” per fer triatge segons la gravetat. Este reconeixement consistix en veure si hi ha alguna malaltia aparent, ferides importants, situació de deshidratació, etc. Esta informació, juntament amb l’edat aproximada, el sexe i els familiars que tenen al vaixell, si és el cas, la buiden en una base de dades. Pugen al vaixell, i es van asseient a la coberta. En acabar, els reparteixen aigua, menjar i mantes. Aquell rescat va durar unes 4 hores.
 
- És molt important identificar les persones amb olor a combustible, perquè moltes les garrafes rudimentàries que els hi donen per viatjar se’ls hi vessen, i la reacció del combustible amb l’aigua salada provoca,no al moment però sí hores després, unes cremades importants. Quan els identifiques, s’han de treure ràpidament la roba, dutxar-se i posar-se una roba d’hospital que els hi donem. Ets aprensiva?

I m’ensenya una fotografia d’una persona amb una cremada d’estes cremades: un tros de pell arrencat, carn viva a la intempèrie.

- Sobretot això ho patixen els nens i les dones, que són els que van a la part baixa de l’embarcació. Els homes van a la part alta, una cama a dintre i l’altra a fora.- Com són les embarcacions?
- En els rescats en què jo hi vaig treballar van ser totes de goma, però també n’hi ha de fusta. Són embarcacions molt precàries, amb un motor de 30 cavalls ben just i estan col·locats tots estratègicament perquè càpiga més gent, de manera que en una embarcació amb una capacitat de 60 persones, en viatgen 170. Les persones pugen allà estafades, no tenen el gasoil suficient per arribar enlloc, no porten salvavides, ni sabates i de vegades van fins i tot sense roba.

- Quines són les ferides o malalties que més et trobes?
- Principalment són lesions: contorsions, mossegades. Les dones són les que trobem més maltractades: estan violades, colpejades. Els homes, apallissats. També trobem moltes ferides de bala als peus, perquè molts d’ells quan veuen l’embarcació no volen pujar, i els obliguen a cop de pistola.

- D’on venien, majoritàriament?
- La majoria de l’Àfrica subsahariana, encara que també hi havia alguna persona de Líbia i del Pakistan. Pensa que abans d’arribar a Líbia ja han passat unes odissees... de vegades s’hi estan anys... i quan arriben són manipulats per les màfies d’allà.

- Fa poc van acusar les ONG de col·laborar amb estes màfies.
- Sí- diu, i esbossa mig somriure sarcàstic-. I l’únic que fem nosaltres és salvar vides. Nosaltres també som amenaçat per les màfies.

-Per què?
- Perquè hi ha una línia imaginaria, a unes dotze milles de la costa, que no pots traspassar, perquè ja són aigües de Líbia, on està ple de guerrillers i els guardacostes no et deixen passar. A la tripulació que va treballar després de mi els van amenaçar amb trets a l’aire.

Este fet que narra va ser denunciat per la ONG i difós per alguns mitjans, però cap autoritat europea es va pronunciar. I la Laia ja no espera res d’Europa.

- Em va sobtar la història d’una parella jove, de vint i pico d’anys, amb estudis i màsters, que fugien de Líbia perquè allà ja no es podia viure, i venien a provar sort a Europa, on tenien família. Em va impactar. Vaig pensar: això demà em pot passar a mi. Estem a Europa, sí. I què? Què és Europa avui dia?- verbalitza esta pregunta sense resposta, i continua- Jo em sentia com una titella. Perquè jo, com a infermera, vinc de la “gran Europa” a ajudar persones. Però el que tinc al darrere és el que provoca tot això. En realitat, les morts al mediterrani són assassinats: estes persones moren perquè hi ha polítics que dixen que es moren.

- Quina podria ser una solució a estes morts, al teu parer?
És tan fàcil com obrir fronteres. I en canvi, els dixem morir al mediterrani perquè no interessen. Perquè són negres. Quan comencem a morir molts blancs serà una altra cosa, però mentre siguen negres, són números.

El segon rescat va ser tres dies després i dintre dels números hi havia tretze morts. Des de Roma els havien avisat que hi havia tres embarcacions a la deriva, però aquell dia només en van trobar dos. La tercera va aparèixer al dia següent: les 24 hores que van fer aparèixer els cadàvers. Un d’ells, una dona embarassada i mare de tres xiquets més que hi havia a bord.

- I per cada hora que hagués passat n’haguessem trobat més. Jo estic acostumada a la mort, sóc infermera. Però els socorristes no, i són ells realment els que traslladen els cossos des de l’embarcació al vaixell. És dur.

La Laia va rebre els cadàvers ja dins d’un sudari, que es col·locaven a l’altra banda del vaixell, a la proa. Tot i així, al dia següent els van haver d’obrir per desinfectar i fer els partes de defunció. “I és complicat, perquè aquell cos ja no és el mateix”.

Agafa el mòbil un altre cop i m’ensenya la imatge dels cadàvers, feta del fotoperiodista Santi Placios, i censurada per Facebook.  Veig cossos negres amuntegats, tapats a mitges amb roba que ja s’han convertit en parracs. M’ensenya més fotografies. I esta vegada el que hi apareix són somriures de nens, homes i dones. Miren el mar, juguen. Somriuen. Han aconseguit esquivat la mort i, durant este petit període a bord de l’Insignia, la vida els hi és amable.

- Un moment preciós és quan ja estan tots a bord i comencen a cantar d’alegria, o a cridar llibertat. Quan baixen del vaixell, no paren de donar-te les gràcies i tu l’únic que els hi pots dir és “bona sort”, perquè els hi espera una altra odissea en arribar a itàlia.

- Deu ser gratificant este moment.

- Sí. És que al final no ets una ONG, ets una persona que ajuda una altra persona. I estos moments no tenen preu.

“La feina és dura”, assegura. “Però amb l’adrenalina del moment no te n’adones. I a més, l’ambient que hi ha amb els companys és immillorable”, afegix.

Al vaixell, la Laia -i tots els que hi convivien- feia d’infermera, però també de marinera i tasques manteniment. Compartia habitació amb la doctora: una petita cabina que també servia per guardar els utensilis mèdics. Per menjar, feien torns per entrar a la sala, perquè la vintena de persones que formaven l’equip no hi cabien.

La feina és dura, però la Laia s’hi hagués quedat.

- No volia tornar. Jo canviaria de feina per treballar per a una ONG i viure al mediterrani.

El dia que la Laia va baixar de l’Insignia i es va plantar de nou a Barcelona, direcció a casa seua, plovia molt i ella ho observava des del tren, plorant.

- L’adaptació va ser molt dura. Vaig estar un mes fatal. Em va costar molt tornar al continent que dixa que això passe. Tornar a fomar part d’Europa després de viure les tragèdies d’allà és molt difícil. Al principi, em costava fins i tot comprar-me alguna cosa. Vaig estar un temps comprant el just i necessari per menjar. No m’arreglava: em posava els mateixos texans i un parell de samarretes, perquè amb una altra cosa em sentia disfressada. Sentia que no necessitava res.

Durant aquelles dos setmanes a bord de l’Insignia, la Laia va contemplar, al bell mig del mediterrani, com un mar immens paria un sol i com se’l tornava a engolir: les seues guàrdies eren de 6 a 9, les el matí i les del vespre. Les sortides i postes de sol, i la bellesa d’este mar, paisatge quotidià de la seua vida, contrasta amb la brutalitat d’un aigua que s’engola també milers de vides mentre pocs parells d’ulls ho miren. El mar que esta tarda aguanta les barquetes de colors amarrades en este petit port del sud de Catalunya, però que més endins, és un cementeri de vides sense nom.