Que vénen los gitanos blancs

Rajoy i Duran al Congrés dels diputats. Foto: Moncloa

L’arquetip del moderat català, l’imagino palplantat rere el mostrador, amb el davantal, intentant vendre un quilo de cigrons, la sagrada família, una ampolla de cava o una quartera d’olives de la llei... El doll de rauxa comercial, explosiva, que tant contrasta amb la font tel·lúrica del seny que es troba a casa i es manifesta en la intimitat de la llar, llegint el diari, meditant, exercint de resabiats conservadors, però no de la tribu o del poble, no, sinó conservadors a ultrança de la família i el patrimoni, a l’estil de Josep Pla, malhumorat, emprenyat, sarcàstic, desconfiat i cagadubtes... Vols dir que fulano ? Vols dir que això de l’independència arribarà a bon port? No sé, no sé...Vols dir que acabarà bé? Vols dir què... ? Mira saps el què... Què se’n vagin tots a prendre pel sac!!! Collonades!

I quan clareja la llum del dia, quan sona el despertador, el català moderat s’aixeca d’un bot i santornemi .... Ull viu i a vendre gènero !!! De nit, tancats a casa, mentre llegim el diari, mirem la tele o sopem en família, som conservadors emprenyats i de dia exercim de gitanos blancs, o de senyor Esteve. A vendre! I no t’encantis que d’alguna cosa hem de fer bullir l’olla! I deixa’t estar de collonades! L’important es fer calaix!!!

El moderat català casolà, que conforma la majoria silenciosa, estaria disposat a acceptar que el senyor Esteve Major i el patriarca dels Gitanos Blancs, anessin a Madrid i negociessin alguna cosa pareguda a començar a formar una Comissió parlamentària que en un termini, prudent, de cinc o set anyets, inicies la negociació d’alguna cosa pareguda a un pacte fiscal, sense esmentar mai el binomi “ Pacte&Fiscal ” anatemitzat al Reino Autonòmic de Espanya ? Estarà disposat? La pregunta es expressament llarguíssima, retòrica, perquè al final es tracta d’això, d’oblidar la part fonamental de la pregunta, i que tot quedi diluït en una comissió que gestioni l’escenari de confusió, frustració i negociació dilatada en el temps i l’espai, per no arribar a cap lloc i continuar pagant el gasto...

Aquesta cosa tant fenícia, tant de gitanos blancs de l’Ebre i de Lleida i de senyors Esteves de BCN i rodalies, de saber negociar, saber vendre’s. Portar el jornalet a casa. I ves amb compte! De no estirar més el braç que la màniga! Perquè d’alli on no n’hi ha no et pot rajar!!! Aquesta prevenció contra tot risc, el pànic al negoci desconegut, tant nostrat, és el que defensa la tesi genèrica del “ Moderat Català mitjà ”. En dècades passades se simplificava amb el peix al cove, però jo crec que això, aquesta fase està superada, i és per això que ara els moderats catalans l’han de reinventar.

Ja ho faran, no en tinc cap dubte, trobaran una nova paraula o frase feta. Però ara s’enfronten al monstre que durant segles han anat engreixant els espanyolistes recalcitrants. El català és el polaco , el turco , l’avar, interessat negociador fins a l’extrem de vendre l’anima al diable si convé, insolidari, que sempre plora i demana almoina com un mort de gana, sense honor de casta, com un miserable, el català que xucla la sang de la resta d’autonomies. Això, aquesta visió del català típic i topic, ja està inscrita a les fibres més profundes de la consciència col·lectiva espanyolista. Quan un català cau simpàtica a Espanya, el primer que li diuen es... “ No pareces catalan ”, és a dir, per a ser un bon català has de deixar de ser català... No has de ser català! Una paradoxa tant fenomenal i cínica, que ni el mateix Zenó, l’hagués pogut inventar. I clar, quan algú diu això, inconscientment o conscientment dona per fet que ser català ha de ser dolent per sistema i contra natura.

El nou corrent dels “Moderats catalans” volen explotar precisament un dels matisos més moderats d’aquesta visió que tenen el espanyols del nostre caràcter comercial, fenici i negociador, la visió més lletja, que queda concentrada en aquesta frase feta tant castellana: “ Los catalanes de la piedras sacan panes ”. Ja hem arribat al moll de l’os, això és el pal del paller de l’argumentació dels moderats catalans, també coneguts com Catamoderats . Aquest és el seu particular crit al cel que vol despertar del seu endormiscament a les castes d’alts funcionaris madrilenys, que son els que al final acaben tallant el bacallà. Aquests són els únics que amb un cop de puny damunt la taula tenen el poder de controlar a tota la fauna de desfermats neofranquistes que campen per la capital del Reino i cada cop que obren la boca converteixen a 100 catalans més en independentistes convençuts. Si la casta d’alts funcionaris del Reino de España , que no són ni de dreta ni d’esquerres, desperten, el pacte és una cosa feta. Bassa d’oli, diuen els moderats catalans. I no cal marejar més la perdiu amb la Independència. L’abisme!

Però hi ha un problema. I això és completament nou al panorama del 2014. Fins ara quan els catamoderats fèien una crida al seny, la majoria de compatriotes en les hores d’intimitat, acostumats a negociar amb nosaltres mateixos amb un doll de conservadorisme del rol més íntim, la família, la casa, el patrimoni, sempre o casi sempre havíem claudicat davant de la crida al seny... “Potser si que tenen raó!!! . Que hem de fer? No podem aventurar-nos! I si ho perdem tot? El pànic a perdre el patrimoni familiar ens fa desvariar” Aquesta por congènita, acompanyada amb la dosi de garrotes o de vaselina adequada, segons l’època històrica, al final acabava domant la fera que tots portem dins. Però ara a Catalunya les majories ja no son gaire silencioses, surten al carrer, es manifesten. Per primer cop des de fa molts anys s’ha despertat el monstre del Seny i la Rauxa , tot junt, perquè és això el que som, una barreja equilibrada dels dos elements, el Yin i el Yang.

I la gran novetat que revoluciona tot el procés és que per primer cop en la nostra historia, ara, col·lectivament som plenament conscients que el futur el tenim a les nostres mans, ja no depenem de Madrid, dels poders fàctics, de l’Estat, del Parlament espanyol, la monarquia, el clero , les elits madrilenyes, ni tampoc d’Europa... Ara només depenem de nosaltres mateixos. Aquest factor, naturalment és decisiu i no ho poden combatre les sibil·lines seduccions de tots els moderats catalans, que intentaran per tots els mitjans fer-nos creure que el poder, la decisió no està a les nostres mans, sinó que, com sempre, està a Madrid, a l’Estat Espanyol, als poders fàctics, a Europa... Però aquesta vegada ni els millors senyors Esteve o els més acreditats gitanos blancs aconseguiran seduir-nos. Ara som conscients col·lectivament que tenim el destí del nostre poble a les mans, i si som capaços de resistir el bombardeig de farols i llufes que ens plouran el propers mesos acabarem l’any votant d’una forma o altra, decidint per fi el nostre futur.